Montilivi

No comprenc per què Puigdemont, podent posar data i pregunta a la independència de Girona, ha sigut tan magnànim d’estendre la seva exigència a la resta del territori català. Territori: paraula de segona categoria que no sé si parla de vaques, sembrats o centrals nuclears. El territori com a perifèria de la capital.

La capitalitat barcelonina està seriosament amenaçada després de l’ascens dels de Montilivi a Primera. Mentre el Reial reprèn les regnes europees, els culers repúblico-indepes (17’14’’) es tallen les venes al veure’s obligats a escurar la buida Copa, el calze amarg d’un Felip VI a destronar, príncep de Girona, per cert.

Les comparacions són odioses: Girona té AVE, aeroport sense cues, riu, ponts d’Eiffel i de pedra, vedella amb DO, diversitat d’universitats, més estrelles Michelin que el seu millor cel, el festival oficial de teatre de Catalunya, sardanes enamorades que porten el seu nom, una catedral de veritat, un ciclista amb molts Tours a l’esquena i el ja citat Molt Honorable, a més de judaisme, carrerons, patis, claustres i Devesa on les tardes s’omplen de campanes i petons. Només els falta la bomba atòmica.

Hi ha qui diu –pels ocres de les parets que treuen el cap a l’Onyar– que Girona és la nostra Florència. S’equivoquen: és una Viena sense Danubi ni valsos però amb molts, moltíssims, massa forns, pastisseries, carameleries, bomboneries i gelateries (¡Rocambolesc i el seu gelat d’espàrrecs blancs i tòfona negra!) en què els seus pròspers habitants s’aturen per endolcir encara més el seu aconseguit privilegi. El xuixo és el seu pastís sacher. La plaça de la Independència i els seus vermuts no tenen res a envejar a les de Sant Marc o la Signoria; ni la seva rambla, a la sortida de missa, als burguesíssims tontòdroms de Burgos o Sant Sebastià ni les 'bruxelloises flamandes' de Jacques Brel que passegen a poc a poc i cap enrere, en família, per mostrar que tot els va de perles i els fills creixen a la seva imatge i semblança.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I si ens estenem al vell concepte de província, la cosa ja és de vertigen: Dalí, Gala, Pla, J.V. Foix, Espriu, Lluís Llach, Sílvia Pérez Cruz, Walter Benjamin, Ava Gardner, Pep Cruz, García Lorca, El Bulli, Ruscalleda (barcelonina, però bisbat de Girona), Isaac el Cec, Josafat, el Comte Arnau, Joc de trons, Radio Liberty, Costa Brava, neu, volcans, llac sense monstres, carlisme, anxoves, gambes, mongetes, rom, havaneres…

Un perfecte paradís

Ja s’ha dit, president Puigdemont: un, que no acaba d’estar per això de la independència sí o sí o sí, firmaria ara mateix qualsevol manifest que advoqués per la segregació d’aquest perfecte paradís de la resta del planeta Terra. I al costat, just al costat, Salt, amb el 36,22% d’immigració.