El moll de l'os

Si ens movem en el terreny ferroviari, resulta que és avui quan el tren de la independència surt de l’estació i inicia el trajecte cap al xoc previsible amb el tren que és a la mateixa via, visible en la llunyania. Si ens movem en la semàntica muntanyenca, ara tan de moda, avui Puigdemont arriba al camp avançat, a punt d’atacar el cim. Si ho fem en el món de les metàfores temporals, és avui quan comença el compte enrere de l’enlairament de la nau cap a l’espai exterior, el «final countdown» que cantava aquella banda que es deia Europa a mitjans 80. «Potser tornarem a la terra», deien aquells nois rossets. Avui, Puigdemont dirà el dia i ens indicarà quina serà la pregunta, que serà senzilla i nítida (sí o no), l’única forma possible d’interrogació i de resposta en cas de referèndum.

¿Es dispararan totes les alarmes vermelles, avui? ¿Serà el començament del final, la data del cop d’Estat, el dia a partir del qual tot s’accelerarà? ¿Com reaccionarà l’Estat davant el que es considera com un afront de magnituds colossals? ¿Serà, l’anunci d’avui, una atzagaiada o un ziga-zaga? És a dir, ¿una acció irreflexiva o un regat que deixarà plantat el defensa? El factor amb què l’unionisme no comptava era la determinació tranquil·la de Puigdemont. Potser no hi comptava ningú. Avui, com diu Guardiola, el president se sentirà president d’un país. «Ells no ens hi veuen». I aquest és el moll de l’os de tot plegat.