La dialèctica de l'error
En última instància, el Govern central i l'Executiu català es remeten a la mare democràcia per justificar els seus actes
/
La sensació que fins ara ningú ha comès una relliscada irreparable en el llarg contenciós declarat el 2010, a partir d'un desencert monumental del Tribunal Constitucional a l'esmenar la voluntat democràtica dels catalans, es podria esfumar en les pròximes setmanes. Res és irremeiable però la dialèctica de l'error practicada a consciència pel Govern del PP i pels dirigents independentistes anuncia un desenllaç imminent. Si pot ser provisional i tan pacífic com sigui possible per donar pas a una recomposició de forces i posicions l'endemà.
En vigílies de la topada institucional, la situació es podria descriure així: les dues parts estan còmodes i se senten fortes en els seus propis errors. Mariano Rajoy està instal·lat en un presumpte error polític, l'immobilisme davant un problema cert i profund com el que planteja Catalunya. El PP i els seus aliats de Ciutadans i PSOE es van atrinxerar des del primer dia en l'argument de la unicitat inventada de la idea d'Espanya i de la raó constitucional per negar-se a pensar qualsevol proposta alternativa a la reclamació sobiranista.
El Govern de Puigdemont i la majoria parlamentària de JxSí i la CUP s'han recreat en una estratègia establerta sobre un presumpte error jurídic: la sobirania del Parlament, per avalar una legislació contrària a la Constitució que permeti concloure els seus plans unilaterals. Aquest discurs parteix d'un desideràtum polític molt legítim i compartit a Catalunya, que la nació catalana ha de ser subjecte de sobirania; però oblida la dura realitat: avui dia no la té reconeguda perquè els catalans han votat successivament una Constitució i dos estatuts que no diuen això, precisament. I, a més, encobreix una paradoxa: si el Parlament fos sobirà, Catalunya ja seria un Estat.
ALS TRIBUNALS I A LES CAMBRES
Notícies relacionadesLa negociació entre dos interlocutors parapetats en errors de naturalesa tan diferent és altament improbable. I així ha succeït. La controvèrsia jurídica es dilucida als tribunals i el desacord polític a les cambres parlamentàries. Aquí es dona la circumstància que qui comet un error polític vol guanyar la seva guerra als tribunals i qui defensa una posició jurídica molt discutible diu que pretén posar remei a l'assumpte per la via de la política. Les dues parts renuncien, i molt sovint la desqualifiquen, a la mecànica establerta per referèndum per canviar l'origen del contenciós territorial, almenys el contemporani.
En última instància, els contendents es remeten a la mare democràcia per justificar els seus actes. Pel Govern central, ser demòcrata és respectar l'ordenament jurídic creat a partir de la voluntat democràtica dels ciutadans espanyols, inclosos els catalans. L'independentisme només veu demòcrates en aquells que volen votar, encara que sigui incomplint una llei democràtica, perquè segons ells cap llei democràtica pot impedir votar. Algú està a punt d'equivocar-se greument i hi ha una gran expectativa per saber qui és.
Referèndum a Catalunya Govern Carles Puigdemont Govern Mariano Rajoy Independència de Catalunya
