Contra les ombres del passat
El PDECat està obligat a tallar d'arrel amb el que tingui a veure amb el costat menys edificant de CDC
El conseller de Justícia, Germà Gordó, al Parlament /
En un curt període de temps, la jove cúpula del PDECat, sobre la qual, d’altra banda, gravita inevitablement el corrosiu escàndol de la família Pujol, ha hagut d’encarar dues situacions a la vegada comprometedores i delicades. Totes dues connectades amb la corrupció. La primera va tenir com a epicentre el Palau de la Música. El seu consorci, gràcies als vots del Govern de la Generalitat i a l’absència de la representació del ministeri, va acordar no personar-se com a acusació contra Convergència Democràtica. Sorpresa, Marta Pascal, la líder del PDECat, va forcejar amb força fins a aconseguir que el PDECat canviés la seva posició i se situés en l’abstenció, tant al Parlament com en la següent reunió del consorci que regeix el Palau.
Val la pena consignar aquí que el combat contra tota sospita de corrupció està agreujant la tensió entre els que, com Pascal o el seu lloctinent David Bonvehí, ho han apostat tot a un projecte nou i lliure d’hipoteques i els dirigents de l’última etapa de Convergència, la vella guàrdia, amb Artur Mas al capdavant. La jove cúpula del PDECat només aconseguirà assentar-se i consolidar la seva autoritat si és capaç d’imposar-se en aquest terreny.
La corrupció, de moment només suposada, esv va tornar a posar la setmana passada en el camí del PDECat, quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) decidia atribuir a Germà Gordó, antic responsable de les finances de CDC, diversos delictes vinculats a l’anomenat cas 3%.
De primeres, el PDECat va acceptar que Gordó, ex mà dreta de Mas, es limités a abandonar la comissió de Justícia del Parlament, que ell presidia. No obstant, Pascal, atenent al seu criteri i a la irritació d’altres personalitats del partit, va decidir pressionar en públic i en privat Gordó perquè, a més, abandonés el Parlament. Gordó, finalment, deixa el PDECat però manté l’acta de diputat, sense ocultar a més la seva intenció de seguir en política.
Cal recordar en aquest punt que Gordó va competir pel liderat del PDECat, encara que va acabar abandonant davant l’evidència que els seus suports entre les bases eren insuficients. Ell era el candidat preferit pels sectors contraris a l’independentisme adoptat per CDC i després pel PDECat. Aquells mateixos sectors somiaven que s’acabés convertint en el pròxim candidat a la Generalitat pel PDECat. Gordó, que ha reunit al seu voltant una plataforma anomenada Nova Convergència, està casat amb Roser Bach, vocal del Consell General del Poder Judicial a proposta del PSOE.
Els joves del PDECat, però no només ells, tenen clar que han d’aturar amb duresa tota ombra de corrupció. No només es tracta que el nou partit sigui net, sinó que no quedi tacat per casos del passat. És una convicció, però també una qüestió de vida o mort. El PDECat no és viable d’una altra manera. Això obliga a tallar d’arrel amb tot el que tingui a veure amb el costat menys edificant de Convergència, per més humanament dur, injust fins i tot, que això pugui ser o semblar.
