Els comuns i la via unilateral

La posició de Catalunya en Comú davant d’una hipotètica convocatòria de referèndum unilateral serà un dels temes centrals durant les setmanes vinents. Són diverses les veus en el si dels comuns que s’han pronunciat sobre la qüestió, però el nou partit liderat per Ada Colau i Xavier Domènech encara no ha pres cap decisió definitiva. Serà el 8 de juliol vinent quan Catalunya en Comú decidirà si dona suport o no a un referèndum no acordat amb l’Estat.

En el si dels comuns el debat és ben viu. Hi ha qui apostaria per la via unilateral i per practicar, si calgués, la desobediència. Però també hi ha qui creu que el procés és un marc dissenyat i imposat pel PDECat per mantenir-se en el poder i que qualsevol moviment que els comuns facin en aquesta direcció els farà quedar captius d’un relat impropi.

Aquest últim plantejament, però, té una contradicció de fons important: sorprèn que un espai polític nascut dels moviments socials, que sovint ha defensat l’acció directa davant de lleis injustes, només aposti per un referèndum si es fa amb l’aprovació de l’Estat. Aquesta «desobediència selectiva» regala un argument poderós als partits independentistes, que pugnen amb els comuns per part de l’electorat més sobiranista.

Després de les eleccions plebiscitàries del 27-S, els comuns van saber aixecar la bandera del referèndum quan per a l’independentisme ja era una pantalla passada, i això els va donar una centralitat inèdita. Tot i això, dos anys després, quan el referèndum ha tornat al centre del debat, no han sabut consolidar aquest marc en benefici propi. El problema de fons dels comuns, de fet, és la seva falta de relat nacional.

Discurs en clau nacional

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

El PSC i CiU, hegemònics durant molts anys, tenien grans relats que explicaven Catalunya. ¿Quin és, però, el país dels comuns? Nascuts com un artefacte electoral per assaltar l’Ajuntament de Barcelona, la confluència no va considerar necessari en un primer moment abordar aquest debat. Però l’esquerra no pot aspirar a governar Catalunya sense un discurs en clau nacional més enllà de Barcelona. Cosa que el PSC de Maragall –amb qui sovint es compara el món dels comuns– tenia molt present.

Seria injust, malgrat tot, dir que Catalunya en Comú són els únics que tenen contradiccions amb la unilateralitat. En té el PDECat i fins i tot en té ERC. Puigdemont sembla decidit a tirar endavant el referèndum, però a la Generalitat hi ha qui no les té totes. L’estira-i-arronsa intern a Junts pel Sí sobre la compra de les urnes va denotar que existeix un debat soterrat sobre els límits de la desobediència. Són més d’un i més de dos els membres de l’actual Executiu català amb aspiracions a encapçalar o a prendre part de llistes electorals. I el risc de quedar inhabilitat és una possibilitat que tothom té present. També els comuns, que s’ho pensaran –i molt– abans de posar en risc el que ara és el seu únic actiu de poder institucional: l’alcaldia de Barcelona.