El pantanós oasi català

Cada dia tenim noves proves que aquell oasi català que tan bé descrivia la política catalana durant les més de dues dècades de pujolisme no era més que un pantà d’aigües estancades on s’acumulava un llot de corrupteles.

Només per això sol ja s’hauria de celebrar la irrupció del procés independentista, que ha estat la sacsejada que ha contribuït al col·lapse definitiu del sistema autonòmic i ha aportat a la política catalana un projecte nou que aposta per començar de zero i crear un sistema que permeti, no només trencar amb una Espanya de tics predemocràtics, sinó també fer net a casa i acabar amb les misèries dels grans partits del poder que, a Catalunya, s’encobrien els uns als altres.

Des de les files unionistes s’ha dit sovint que l’independentisme és una cortina de fum per tapar la corrupció. Res més lluny de la realitat. El que ha fet l’independentisme és, precisament, fer aflorar el femer autonomista i deixar pel camí aquells partits i líders polítics que no fossin de conducta irreprotxable. El darrer llibre del professor Joan B.Culla, 'El tsunami', explica de manera molt ben documentada fins a quin punt ha saltat pels aires el sistema de partits catalans en pocs anys, molts víctimes de males praxis que els han conduït a la irrellevància política.

Parlem clar: aquells que diuen que l’independentisme és una estratègia per tapar la corrupció, el que fan és utilitzar la corrupció com a estratègia per tapar l’independentisme. Sense el procés independentista no haurien aflorat mai molts dels casos de corrupció que s’havien produït a Catalunya en el passat. I aquí el mèrit és compartit: d’una banda cal agrair a la miopia política de l’Estat espanyol que per fi hagi destapat casos reals de corrupció a Catalunya pensant-se que seria la manera d’acabar amb el procés, i de l’altra als líders socials i polítics del propi moviment independentista, que han deixat molt clar que si volen un Estat nou és perquè sigui millor que l’Estat del qual volen marxar.

Gordó hauria de dimitir

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

No està escrit enlloc que quan un representant polític és investigat hagi de deixar el càrrec, però un polític honest sap quan ha de plegar: quan fa mal a la causa que diu defensar. I aquest és el cas de Germà Gordó, diputat de Junts pel Sí i ara acusat de tràfic d’influències, prevaricació i malversació de fons públics per l’anomenat 'cas 3%'. Gordó hauria de dimitir, no només perquè l'hi demanen líders del seu partit com Marta Pascal, sinó precisament perquè diu ser independentista.

Si Gordó s’aferra a l’escó, acabarà relegat al grup mixt, des d’on podrà mantenir el sou, el tracte d’il·lustre i l’aforament, però des d’on ja no podrà fer res per al seu partit, un PDECat que malda per trencar amb els vicis del passat i ressorgir com a força política hegemònica, ni tampoc podrà seguir defensant el programa polític amb el qual es va presentar a les eleccions. Perquè el projecte de fer una república catalana només té sentit si és lliure de sospita i perquè el repte independentista és massa gegantí per arrossegar un llast tan gran.