Corea del Nord: alerta roja

El tirànic règim comunista de Corea del Nord vol ser intocable i per a això necessita disposar de poder militar nuclear. A aquest fi destina tots els seus recursos mentre condemna a una existència miserable la seva població. Va ser durant els anys 90 quan les seves ambicions nuclears es van fer evidents (i possibles). Llavors, la societat internacional, amb el president Clinton al capdavant, va optar per una política errònia d’'appeassement' (apaivagament). Aquest és un fenomen de naturalesa politicopsicològica, pel qual una part fa concessions a una altra que es manifesta de forma agressiva, confiant que cada concessió que fa sigui l’última. Quan aquest procés es practica sobre dictadures, aquestes lluny de veure voluntat d’entesa, només perceben (encertadament) debilitat. I, és clar, la dinastia de criminals que regeix Corea del Nord des de la Segona Guerra Mundial, davant la passivitat internacional, va desenvolupar el seu programa nuclear, que avui és una amenaça per a l’estabilitat asiàtica i global.

  

 Però el canvi d’orientació xinès que considera Corea del Nord un amic desobedient (a més a més de no desitjar un veí militarment poderós) i l’arribada de Trump poden canviar l’estat d’una qüestió, que semblava condemnada a sostenir-se en el temps fins que la dictadura nord-coreana obtingués el seu anhelat poder nuclear i pogués guanyar llavors una capacitat decisiva que li permetés perpetuar l’insult a l’ésser humà que és el seu règim. L’Administració Trump ha emprès dues accions molt significatives. La primera, l’atac contra el règim d’Assad, assenyala que les línies vermelles (objectius intocables, una altra potència involucrada...) que poguessin frenar una intervenció dels Estats Units es desdibuixen. La segona, el llançament d’una bomba de gran poder destructiu a l’Afganistan contra objectius terroristes, particularment contra infraestructures subterrànies, indicaria que l’Exèrcit pot estar assajant per a atacs semblants. 

  

 Les dues decisions mostren voluntat d’utilitzar la força (si és necessari), una qualitat essencial per a l’exercici de l’hegemonia global i encaixen a la perfecció amb la premissa de considerar només un escenari pitjor que intervenir contra Corea del Nord fer-ho si aquest país té capacitat nuclear operativa. És de sentit comú, perquè un règim com aquest no pot tenir sota cap concepte aquest poder.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

  

 El Pentàgon valora una intervenció militar, avaluant la capacitat de represàlia dels nord-coreans. Els punts principals de preocupació són: un atac convencional contra Corea del Sud i la detonació d’alguna bomba bruta (utilitzant per exemple una embarcació civil o un atac kamikaze). Per això, l’atac seria de naturalesa decisiva, encegant el règim (via pols electromagnètic) i anul·lant totes les seves capacitats de resposta a través de bombardejos selectius però d’intensitat molt alta contra enclavaments militars, logístics i de comunicació.