11 jul 2020

Anar al contingut
El cantautor de Xàtiva es va acomiadar del seu públic, ahir al Palau.

FERRAN SENDRA / ACN VÍDEO

¡Gràcies a tu!

Josep Maria Fonalleras

Justament en el seu final és quan Raimon és millor. Més profund, més precís, més agraït

Feia molt que no sentia Raimon. De fet, l’última vegada va ser en una facultat de lletres, la de Girona, en un congrés sobre Ausiàs March.  Com qui diu, a porta tancada, un petit recital –quasi una ponència– per als assistents al congrés i per a algun més que va tenir el privilegi de veure com bullia el mar des d’una primera fila molt propera al cantant. Aquesta vegada no he estat tan a prop, al Palau de la Música, però l’emoció ha estat similar, potser superior en determinats moments: la suite de cançons d’amor, l’aplec de versions de poetes medievals, l’esclat combatiu, un Et recorde, Amanda coratjós i sentimental, les lletres d’Espriu. Tots els colors de la terra i de l’aigua són suaus en aquesta hora incerta i em parlen de tu. 

Fa uns anys, va recordar que Diguem no no era necessàriament un himne combatiu sinó la reacció del cantant davant d’un text de Camus, l’home revoltat. No sé per què hi vaig pensar quan, al final del seu últim concert, sense cap concessió a la galeria, cap ni una, sense estridències ni excessos, Raimon va agrair la presència del públic, de tots els públics dels seus més de 50 anys de carrera, amb aquestes paraules: «Gràcies per haver-me fet». 

La seva veu, sempre potent i sòbria (també veu de cantant melòdic napolità, no ho oblidem) s’ha modulat fins a un nivell d’excel·lència altíssim. Justament en el seu final és quan Raimon és millor. Més profund, més precís, més agraït. 

Temes: Raimon Música