Anar al contingut

Dues mirades

El vertigen que em genera Kilian Jornet és incommensurable. No sé si alabar-lo o demanar que l'ingressin

Mentre estava escrivint sobre Kilian Jornet i encara no sabia si lloar-ne les gestes o establir una franja de seguretat entre la meva ignorància (i indolència) muntanyenca i el seu esforç colossal, m’arriben les notícies que aquest noi ha tornat a pujar a l’Everest sense oxigen, sense cordes, sense xerpes i sense estreps o escàrpies. Ara en 17 hores, tot i que des del camp avançat i no pas des del camp base, que és des d’on va sortir l’altra vegada, aquesta mateixa setmana, quan va tenir mal de panxa i va esmerçar més de 26 hores en el repte. Bé, és igual. Foteses. Estem parlant d’un paio que, en menys de set dies, ha ascendit al cim més alt del món en estat pur, com l’aigua que anunciava fa uns anys, en dues ocasions pràcticament consecutives i sense temps de fer un pipí, com aquell que diu. 

Jo soc dels que, diumenge a la nit, mira l’agenda i contempla l’extensió laboral de la setmana. Hi ha dies que em marejo. I que consti que hi tinc un dinar, una entrevista de feina i un partit de pàdel. Jornet, no. Jornet mira l’agenda i hi diu: «pujar dues vegades a l’Everest». Com qui s’ha deixat el mòbil a casa i agafa l’ascensor per anar-lo a buscar. Ara torno, diu. El vertigen que em genera aquest noi és incommensurable. No sé si lloar-lo o demanar que el tanquin. El lloaré, que sempre és una actitud més positiva davant la vida. Com deia aquell: «¿Em dius per què pujo dalt del cim? És fàcil. Perquè és allà dalt».