17 febr 2020

Anar al contingut

El debat del finançament

En el mirall de la quota basca

Joaquim Coll

Les disfuncions del sistema autonòmic no es poden solucionar amb negociacions bilaterals que responen a intercanvis de favors polítics

El recent acord sobre la quota, qualificat d’«excel·lent» pel conseller basc d’Hisenda, Pedro Azpiazu, ha suposat un cop molt dur en el camí cap a un nou model de finançament autonòmic que sigui més clar, millori la solidaritat entre territoris i la responsabilitat fiscal dels governs. El pacte entre PP i PNB desborda el legítim acord puntual per tirar endavant uns Pressupostos Generals de l’Estat perquè es proposa consagrar, mitjançant una nova llei quinquennal de la quota, un increment del sobrefinançament d’Euskadi. Encara que les comunitats forals disposen d’un sistema de recaptació d’impostos amb plena autonomia emparant-se en els drets històrics recollits a la Constitució, una relíquia de l’Antic Règim que va aconseguir sobreviure a les guerres carlistes i al franquisme, en cap cas això pot donar lloc a privilegis econòmics.

La realitat, però, és que el finançament per càpita al País Basc i Navarra per a polítiques educatives, socials i sanitàries és el doble o més que a la resta. Tant la quota basca com el conveni navarrès es calculen des de fa molts anys amb criteris obsolets i opacs. El model no només representa una clara excepció en el marc dels models federals comparats, sinó que genera un greuge comparatiu que enverina el debat territorial a Espanya. Fa uns mesos es va constituir una comissió d’experts per abordar la reforma del finançament. El pacte sobre la quota ha sigut rebut per aquests amb enorme desolació, no tant per la destacada xifra de 1.400 milions que el Govern espanyol tornarà per liquidar desacords passats, sinó perquè tanca la possibilitat que Euskadi (i Navarra tampoc en serà una excepció) inclogui una transferència de solidaritat per assegurar un accés igual als serveis públics a la resta d’autonomies.

L’acord entre PP i PNB per aprovar els pressupostos no només inclou inversions en la Y basca de l’alta velocitat, sinó també l’aprovació aquest any d’una nova llei quinquennal de la quota que prendrà com a referència un càlcul encara més avantatjós. Seria incomprensible que quan la proposta arribi a les Corts tota l’oposició no la rebutgi per entendre que agreuja l’asimetria entre el model de finançament comú i el foral. La impossibilitat d’integrar Euskadi i Navarra, que se situen al capdavant en renda per càpita després de Madrid, en els mecanismes de solidaritat dificultarà enormement la reforma del finançament de la resta de les autonomies que ja va amb dos anys de retard. Si el Govern espanyol no hi aporta diners addicionals, a diferència del que va succeir el 2009 amb el model ara en vigor, la negociació es farà amb cara de pomes agres perquè haurà de fixar (amb un final de suma zero) quin és el criteri principal en el repartiment dels recursos.

Com molt bé s’explica al llibre coordinat per Sandra León, La financiación autonómica, claves para comprender un debate interminable, això implica saber «què es vol igualar», és a dir, quines són les altres variables que també afecten la despesa, a més a més de la població; i «quant es vol igualar», és a dir, fins on es volen limitar les diferències, ja que ara no es respecta l’ordre inicial en recursos per càpita després de l’anivellament, fet que genera un malestar als territoris que més aporten.

La reforma del 2009 va tenir aspectes positius, com avançar en la corresponsabilitat fiscal dels governs autonòmics. Vist en perspectiva, s’ha salvat l’enorme bretxa inicial entre la distribució del poder sobre la despesa i sobre els ingressos, però falta un criteri clar sobre la igualtat com ho prova que comunitats poc poblades, però que tenen recursos per sobre de la mitjana (Cantàbria, Aragó, Astúries, la Rioja i Castella i Lleó) rebin més diners en detriment de les més poblades i els ciutadans de les quals aporten més recursos (Madrid, Catalunya, les Balears i el País Valencià).

En realitat, el problema de fons va lligat al model d’Estat. Les indeterminacions i disfuncions del sistema autonòmic no es poden solucionar amb negociacions bilaterals, les incoherències del qual s’agreugen perquè responen a intercanvis de favors polítics, com ha succeït sempre amb la quota basca, que actua de mirall de tota aquesta qüestió. Fa falta una reforma federal de la Constitució que incorpori també alguns criteris específics en el finançament, com obligar els territoris forals a participar en els mecanismes de solidaritat, reforçar la responsabilitat fiscal dels governs autonòmics i el respecte final al principi d’ordenació entre comunitats per evitar greuges territorials.