A vegades la realitat és un desert

L’any 2006, mesos després de deixar la directiva del FC Barcelona per desavinences amb Joan Laporta, Sandro Rosell va publicar un llibre de gènere inclassificable, a mig camí de les memòries, la teoria empresarial i l’anecdotari del Barça. Es titulava Benvingut al món real i, més enllà del títol i del trèvol de tres fulles que adornava la coberta, les seves pàgines vessaven d’optimisme. Per als que havíem seguit amb més o menys interès aquella primera fase del culebró blaugrana, amb les discrepàncies amb Laporta, feia la impressió que el llibre era una declaració de guerra sota la forma d’armistici. La tesi de fons, per entendre’ns, era que la realitat sempre acaba guanyant i que, si treballes amb esforç i passió, el present et posarà a la mà un trèvol de quatre fulles. Ara bé, si aquesta empenta el convertiria en president del Barça, en aquell moment era una incògnita.

El que quedava clar, però, és que el títol d’aquell llibre sortia de la pel·lícula Matrix. Al principi, quan Neo es desperta, obre els ulls i Morpheus li diu: «Benvingut al món real». Només que el món real era, de fet, una il·lusió. O una il·lusió feta d’il·lusions. Ara seria massa fàcil retreure-li la frase a Rosell: el món real, on els que blanquegen diners ho acaben pagant. En tot cas la decisió del jutge de dictar presó incondicional fa pensar que Sandro Rosell i els altres detinguts vivien en una realitat diferent, un món fet d’influències i aparences, on la impunitat sembla reservada a les classes dirigents... Però no per a tothom, esclar.

És probable que l’aspecte més rellevant de l’última dècada del barcelonisme sigui la gran distància entre la vida institucional i la vida esportiva del club: l’èxit d’un model futbolístic a nivell mundial s’aconsegueix malgrat la migradesa moral i econòmica de moltes decisions de la directiva. El que passa, però, és que de mons reals n’hi ha molts, i fins i tot a vegades hi ha mons reials –de reialesa– que semblen lluny de la realitat que coneixem.            

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En un d’aquests mons paral·lels hi ha també l’esfera de les influències, que a Espanya solen ser centrípetes: comencen al quilòmetre zero de Madrid i de mica en mica, com cercles concèntrics en un llac, es van esvaint. No sembla una casualitat que, en la setmana que el Barça ha de jugar la final de la Copa del Rei, surtin a la llum la ratificació de la sentència a Messi i la presó incondicional per a Rosell. Amb tanta intriga mediàtica, ni tan sols queda espai per valorar el fet que Joan Laporta quedi exonerat de «l’acció de responsabilitat» interposada per la junta directiva actual. Algú s’està divertint molt a costa del Barça.

Abans que Sandro Rosell agafés prestat el seu títol de la pel·lícula Matrix, el filòsof Slavoj Zizek ja ho havia fet al seu llibre Benvinguts al desert del que és real. La seva tesi, però, era menys falaguera que la de l’expresident del Barça. Potser el món d’avui té un aspecte espectacular, d’or i xampany, deia Zizek, però no és més que una il·lusió: és un decorat, està buit, és un desert. Rosell, precisament, comença ara la seva travessia del desert.