Auge i tortura del tamboret
El seient sense braços ni respatller es propaga pels restaurants per a incomoditat del client
jgarcia37578836 icult grupo musical taburete170310200517 /
Amb permís del guru Quim Monzó, voldria comentar la irrupció, consolidació i auge del tamboret com a substitut de la cadira en la restauració. El tamboret és la mínima expressió per aconseguir un seient breu. Però últimament s’està propagant com a seient principal en molts restaurants, sobretot a Ciutat Vella i l’Eixample. Perquè són més barats, perquè ocupen menys espai i perquè sospito –no, ho sé– que incomoden la gent, que així se’n va abans. Més aforament, més rotació, més caixa. El súmmum és quan s’usen sense respatller, sense reposabraços, sense entapissat per al cul i alineats al voltant d’una gran taula comunal, també molt de moda. Com si estiguessis en un biergarden, relacionant-te obligatòriament amb els veïns del costat. Aquesta circumstància suposa en si una estafa, si es tractava de menjar confortablement. I en la versió alta, per a la gent gran una autèntica tortura, si és que aconsegueixen enfilar-se a l’artefacte. Almenys hi hauria d’haver un descompte en la factura per haver de suportar-ho.
Tamboret ve de tambor per la seva habitual forma rodona, i és d’etimologia francesa, tabouret. El tamboret va viure a la Barcelona dels anys 80 un moment brillant. El model Dúplex de Mariscal, el fàl·lic Frenesí del Grup Transatlàntic, i més tard el Jamaica de Pepe Cortés van ser fites de la nit. Però no oblidem que estaven pensats per entretenir-se mentre prenies un aperitiu o una copa, sempre a punt de descavalcar-los amb lleugeresa. Mai per disfrutar un tiberi amb sobretaula.
Notícies relacionades
Taburete, per cert, és el nom del conjunt musical d’un tàndem inefable: el net de Gerardo Díaz Ferrán –expresident de la CEOE– i el fill de Luis Bárcenas –curiós cognom: bar, cenas–. La parella de l’exitós grup d’estil pijopop es va conèixer mentre els seus pares compartien passejades pel pati de la presó vip de Soto del Real. Encara que segur que allà menjaven confortablement asseguts en una cadira amb respatller. ¿Per què els altres mereixem el càstig de l’omnipresent tamboret?
