Escalfapolles

Vinga, dones del món, confessem totes juntes: som unes escalfapolles. Sí, això és el que som. ¿Qui de nosaltres no ha agafat de la mà un amic? ¿Qui no l’ha abraçat? ¿Qui, fins i tot, en un moment de rampell afectuós, no li ha acariciat una galta o li ha esvalotat els cabells? Tu ho has fet. I tu. I segur que tu també. I jo. ¡Totes unes escalfapolles!

Si és que anem buscant guerra. A veure, dona, ¿no has pensat que aquest amic potser està secretament enamorat de tu? ¿Que potser ets la seva inspiració onanista de cada matí? Llavors, ¿com se t’acut tocar-lo? ¿I si el pobre home no es pot contenir? ¿Que no entens com pateix amb cada carícia teva? ¡Ell, amb aquesta testosterona! Perquè, és clar, ells no són com nosaltres. Per això poden tocar-nos, fer-nos carantoines o, fins i tot, donar-nos un copet al cul. ¡És per afecte, dona! ¿Quantes vegades ho devem haver sentit? Però a ells, el desig els ennuvola la voluntat i fins i tot el cervell. I així queden, al dictat del seu membre. Al final, no deixen de ser víctimes del capritx de les seves polles. Ja ho diu la paraula que ens defineix: escalfapolles, no escalfahomes. Doncs això, que anem provocant. Després, passa el que passa… I passa molt. Segons dades del Ministeri d’Interior, més d’un miler de dones són violades cada any a Espanya. Tres al dia. Una cada vuit hores... ¿Seguim vomitant estupideses masclistes per fer pujar l’audiència?