11 jul 2020

Anar al contingut

Peccata minuta

Raimon

FERRAN SENDRA

Raimon

Joan Ollé

Vull cantar una altra vegada 'Al vent' des dels 20 anys de Serrat, amb tot el Palau dret i el vent de la història tocant-nos a la cara

Fa anys, Raimon ens va cantar que venia d’un silenci,  i ara, als 76 i en plena forma, ens anuncia que desitja tornar-hi. Els seus 12 recitals al Palau,  on va debutar el 1967,  seran les 12 campanades que anunciaran la seva joiosa jubilació. M’agradaria anar a l’última sessió, com m’hauria agradat haver estat en l’últim recital de Jacques Brel, el mateix 1967, on el belga, davant la insistència del públic que no es resignava a perdre la seva saliva, les seves ganyotes i la seva suor, va haver de sortir a saludar en batí i mitjons. M’agradaria ser al Palau diumenge 28 i tornar a cantar 'Al vent', aquell crit primigeni i disconforme que, segons diu la llegenda, Raimon va escriure després d’haver anat de paquet en una moto –potser la futura moto de Los Brincos  o la moto txiquipaua del bo de Pere Tàpias, que en pau descansi però no en oblit. «Pluja que cau, adéu siau, adéu siau al temps de primavera…».
    

És primavera, i vull cantar una altra vegada 'Al vent' des dels 20 anys de Serrat, amb tot el Palau dret i el vent de la història tocant-nos a la cara. I mentre cantem, cridem amb Raimon, buscant encara junts la llum i buscant Déu, pensaré en aquells versos de Gil de Biedma escrits just després que María Zambrano, el 1956, li expliqués la seva emoció al sentir 'La internaciona'l a Piazza del Popolo : «Cantaban. / Y yo cantaba con ellos. / Oh sí, cantábamos todos / otra vez, qué movimiento, / qué revolución de soles en el alma! / Sonrieron rostros de muertos amigos / saludándome a lo lejos, /  borrosos –¡pero qué jóvenes, / qué jóvenes sois los muertos!– / y una entera muchedumbre /me prorrumpió desde dentro / toda en pie».
  

 Sí, ploraré pels que ja no hi són i recordaré que la meva condició de lladre va començar amb 'Al vent', al distreure al moneder de la meva mare unes pessetes per comprar aquell primer disc groguent en què apareix el de Xàtiva, amb cara de pocs amics,  recolzat en una paret de totxos amb la guitarra sota el braç i observat de lluny per un xaval de pocs anys. Ara sé que aquell xaval era jo, érem nosaltres, i aquelles quatre cançons ('Al vent', 'La pedra', 'Som' i 'A colps') eren existencialisme pur a la salsa 'hai-ku'. 

PRESONS I PISTOLES

Després va arribar la urgència de cridar que sabíem de molts homes (i dones) tancats a les presons, que no crèiem en les pistoles i que ens mantindríem per sempre fidels al servei del nostre poble. I va arribar la gran bellesa de les 'Cançons de la Roda del Temps' de Salvador Espriu i les 'Veles e vents' d’Ausiàs March, navegant pel bullent mar d’una cassola en un país on la pluja no sap ploure. Sí, Raimon Pelegero Sanchis i els seus blanquíssims cabells han decidit anar-se’n, però «la nit és un vell armari i ens porta la cançó». 

Temes: Raimon