11 jul 2020

Anar al contingut

PUNT Final DE LA CARRERA D'UNA ICONA DE LA CANÇÓ

Raimon: "Me'n vaig estimant l'ofici i la gent"

El cantautor anuncia els seus 12 recitals de comiat al Palau, el maig del 2017, argumentant que se sent en bones condicions artístiques per "deixar un bon record"

Jordi Bianciotto

Raimon: "Me'n vaig estimant l'ofici i la gent"

FERRAN SENDRA

Raimon se sent bé, en condicions per oferir recitals a l'altura del seu mite, i per això desitja “com diuen els italians, ‘finire in bellezza’” i acomiadar-se com a artista i figura de l'escenari a la talaia dels dies, amb una sèrie de recitals, una dotzena, en què el seu propòsit serà “complaure” el seu públic. Així ho ha fet saber aquest divendres en roda de premsa al mateix Palau, la sala que l'acollirà per última vegada del 5 al 28 de maig del 2017.

L'autor d'‘Al vent’ va explicar, sense dramatitzar, amb bon humor, que la seva decisió “està meditada i ve de lluny”, i la va atribuir a tres tipus de motivacions. La primera, la sensació de disfrutar encara de salut vocal i escènica. “Jo ara em trobo bé de veu i penso que és millor deixar un bon record i no que la gent digui ‘que ‘fotut’ estava, hauria d'haver-se retirat ja’”, va argumentar. Després, la seva exigència artística i en particular com a autor. “Fer una cançó necessita molt temps. La primera, ‘Al vent’, la vaig fer als 19 anys, i la segona, ‘Som’, ja va ser quan en tenia 21”, va recordar. Entre el seu penúltim disc, ‘Cançons de mai’ (1997), i l'últim, ‘Rellotge d’emocions’ (2011), van passar 14 anys. “Al desembre compliré 76, i no em veig als 85 traient discos i anant pel món”.

FI DE LES GRAVACIONS

És a dir, que el seu comiat ho és també dels estudis de gravació. “En principi, sí”, va afirmar. “No m'agradaria caure en el que critiquem dels polítics quan anuncien coses que després no compleixen, però el meu propòsit és deixar-ho aquí”, va assenyalar, deixant la porta oberta que dels recitals del Palau pugui sortir-ne un disc en directe si és que es decideix a incloure “alguna cançó nova i un material amb cara i ulls”. I va afegir una tercera raó associada a qüestions “estrictament físiques”, que tenen a veure amb els rigors quotidians dels trasllats i la vida en moviment pròpia de l'artista. “Aquest és un ofici nòmada, passes poc per casa, perquè quan deixes de pedalejar la maquinària es para. I arriba un moment en què coses que abans t'agradaven molt ja no t'agraden tant: menjar fora de casa, dormir en un hotel on pugui haver-hi sorolls que et molestin o amb un coixí que no sigui l'adequat…”, va confessar. “‘Punyetetes’ d'aquest estil”.

TRES MOMENTS CLAU DE RAIMON

Les més de cinc dècades de trajectòria del trobador de Xàtiva desborden escenes i situacions amb caràcter icònic. Aquestes són tres de les més significatives.

El mite: el directe a l'Olympia de París, 1966

Raimon va ser el primer cantant de l'escena catalana a actuar al teatre parisenc, i el disc resultant, inicialment editat només a França, va marcar un camí: els següents anys, Paco Ibáñez, Lluís Llach, Pi de la Serra i Maria del Mar Bonet van llançar els seus propis directes a l'Olympia. Incloïa la versió no censurada de ‘Diguem no’. Quatre dècades després, el 2006, Raimon va tornar per gravar un nou ‘A l’Olympia’.


La poesia: descobrint Ausiàs March, 1970

Encara que se l'identifiqui com a cantautor polític, la major part de l'obra de Raimon va per altres camins. I un parell de generacions, almenys, van començar a familiaritzar-se amb la poesia medieval catalana a través de les seves cançons. Entre elles, la majestuosa adaptació de ‘Veles e vents’, el seu primer acostament a Ausiàs March, peça far de l'àlbum ‘Per destruir aquell qui l’ha desert’, amb portada de Tàpies.


El cim: els 30 anys de l'himne ‘Al vent’, 1993

L'aniversari de la peça que va marcar l'inici de tot, no només per a Raimon sinó per a la cançó catalana en el seu conjunt, va deixar per a la posteritat una inaudita foto de família: el trobador, al Palau Sant Jordi, envoltat dels seus col·legues històrics, no sempre coincidents en l'escena, de Serrat a Ovidi Montllor passant per Pi de la Serra i Paco Ibáñez, i d'aquí a Mikel Laboa, Daniel Viglietti, Pete Seeger… Una reunió irrepetible.

De cara als seus recitals al Palau, pensarà més en els desitjos del públic que en els seus. “Vull complaure. Així com altres vegades això no ho he tingut gaire en compte, aquesta vegada sí”, va destacar, anunciant uns recitals “generosos” que l'emplacen ara a reflexionar sobre “quines són les cançons imprescindibles” que haurà d'interpretar. Aquí va reconèixer no haver decidit encara si hi haurà variacions en el repertori d'una nit a l'altra, ja que “hi ha gent a la qual li agrada venir a més d'un recital”. I més, tractant-se dels últims de la seva carrera.

BARCELONA, EL LLOC

¿Per què Barcelona? Molt senzill: “aquesta és la ciutat on m'he fet com a professional, on des del primer dia vaig obtenir una resposta transversal , per no dir interclassista, com es deia abans”, va ironitzar. De la seva terra valenciana natal ja se n'està acomiadant aquest any, en la gira que finalitzarà el 17 de desembre al Palau de la Música de València. Després d'aquesta data ja no hi haurà més cites fins a les de Barcelona. No hi haurà recital d'adéu a Madrid. “Allà està tot molt complicat, o no et truquen mai o és per a coses molt minoritàries”, va assenyalar, al·ludint a la invisibilitat del català als mitjans de comunicació de la capital espanyola. “El lloc, el meu lloc, és Barcelona, on m'han fet com a cantant”.

Aquestes 12 nits suposen una convocatòria total pròxima a les 24.000 localitats. ¿No es plantejarà reduir els recitals a una o dues nits en un macroescenari? “He preferit fer-ho així que muntar un o dos concerts al Palau Sant Jordi, perquè m'agrada tenir la gent a prop i he fugit sempre que he pogut dels grans espais, tret de certes grans celebracions”, va reflexionar apuntant al 30è aniversari d'‘Al vent’, que va celebrar, el 1993, al local olímpic,  envoltat de destacats convidats. Aquesta vegada no n'hi haurà.

NO HI HAURÀ REPESQUES

Acomiadar-se al Palau suposa tancar un llarg cicle de complicitats amb l'escenari modernista, que l'ha acollit  44 vegades al llarg dels anys. La primera com a artista en solitari, el 1967, immortalitzada en l'àlbum ‘Raimon al Palau’, si bé abans havia actuat en recitals col·lectius de la nova cançó. El director de la sala, Joan Oller, va anunciar que els recitals tindran preus “bastant populars”, un màxim de 40 euros. Tres d'ells, els del 13, 14 i 28 de maig, comptaran amb les actuacions dels cors infantils i juvenils de l'Orfeó Català, transmetent la idea que “la música de Raimon perdurarà i continuarà”.

Raimon va deixar clar que, més enllà dels recitals del Palau, no hi haurà reaparicions ocasionals ni preveu participacions futures en esdeveniments benèfics ni res que s'hi assembli. “No sabria fer-ho. Jo faig el que faig i fins on arribo”, va assegurar el trobador. Mirant cap enrere, va apuntar que “cantar en català no és una cosa que puguis fer amb una intenció de mercat” i va recordar que en altres temps va dir no successivament a gravar en castellà, francès i anglès. “Però no hi dono importància. Simplement crec que la meva llengua és tan important com qualsevol altra”.

I va citar Petrarca acompanyant la declaració de comiat en llaços emotius. “’Che bel fi fa chi ben amando more’, quin bon final troba qui estimant mor. Jo no moro, però sí que, estimant, us deixo. Perquè me'n aig estimant l'ofici i la gent que ho ha fet possible”. Ho podrem apreciar el pròxim mes de maig.

Temes: Raimon Música