Dues mirades

Perfum Txékhov

La versió d''Ivanov' que Àlex Rigola firma al Lliure aconsegueix que l'atmosfera sigui a la vegada densa i volàtil, gràcil i reïficada

1
Es llegeix en minuts
Perfum Txékhov

RICARD FADRIQUE

Notícies relacionades

¿Què recordes després d’haver vist un 'txèkhov'? ¿Què és el que retens de les històries russes on hi ha propietaris arruïnats, noies que desitgen fugir del camp, joves apassionats i decebuts? No res. Un perfum, una evanescència. Tota la seva dramatúrgia es fonamenta en la creació d’aquest entorn, en la possibilitat que existeixi l’aroma que arriba a l’espectador, més enllà del pretext episòdic. Procurar que l’atmosfera sigui alhora densa i volàtil, gràcil i reïficada, és una empresa a l’abast de molt pocs creadors. La versió d’'Ivànov' que Àlex Rigola signa al Teatre Lliure ho aconsegueix.

Un muntatge despullat, que va just al moll de l’ós del buit monumental des d’on Ivànov contempla la seva existència, una vida que és un pèndol, com diu Schopenhauer, que oscil·la entre el dolor i el tedi. Un dels moments culminants és quan l’esplèndida Sara Espígul (tots els actors afinen amb ímpetu i delicadesa la seva presència en escena: proximitat i distància) xiuxiueja 'Under pressure', de Queen. «¿No ens podem donar una altra oportunitat? ¿Per què no podem donar a l’amor aquesta altra oportunitat?». ¿Per què? Perquè l’esquena d’Ivànov, que ja ha suportat tant de pes, s’ha trencat. Ha esdevingut un personatge hieràtic, angoixat, fatigat, culpable d’un delicte que no sap quin és. En 'La vida de Txèkhov', Irene Nemirovsky escriu: «Tots els seus herois estimen a mitges o es guarden d’estimar». Aquesta és la flaire que respirem.