Anar al contingut

LA CAMPANYA PRESIDENCIAL FRANCESA

A l'ombra de Mitterrand i Merkel

ERIC FEFERBERG

A l'ombra de Mitterrand i Merkel

Toni Aira

Macron i Le Pen, cada un al seu estil, representen un lideratge fort en contrast amb el d'Hollande

Es busca animal polític. I és que després del president flanby (un malnom que al·ludeix a un flam per la seva consistència tova), François Hollande, estava escrit que l’electorat francès optaria per un lideratge polític fort, marcat, carismàtic, que despertés passions. És el que són, cada un en el seu espai i al seu estil, Emmanuel Macron i Marine Le Pen. Ella, a més, amb la seva habitual contundència i capacitat de clavar titulars, va deixar sentenciat en el debat cara a cara amb Macron: «França tindrà una presidenta dona: o jo o Angela Merkel». O ella (França) o que segueixi manant Merkel i les seves polítiques econòmiques. Però ella no és l’única que ha controlat els titulars i les tècniques de màrqueting a l’última en aquesta campanya de les presidencials franceses.

Macron, en el mateix debat, va recriminar a Le Pen projectar una França de la queixa, derrotada i a qui tot la molesta. Ell, en canvi, va advocar pel que ha volgut personificar: la França del 'Yes, we can' i del 'We can change the world' que defensava el candidat Barack Obama en la seva mítica campanya del 2008. Macron no ha pronunciat aquestes frases eslògan específiques, però la seva campanya ho ha respirat. Força (elevant la veu en els seus mítings fins al crit). Optimisme (evitant la queixa i proposant canvis contundents). Joventut, la seva, que amb 39 anys podria ser el president francès més jove de la història. I tot això amb un estil de campanya a l’americana que deixava en innecessari l’intent d’alguns ocurrents que fa unes setmanes proposaven (via cartells a les parets de diferents ciutats) que Obama es plantés com a candidat en aquesta carrera presidencial.

Se l’ha comparat amb l’exmandatari nord-americà, però també amb John Fitzgerald Kennedy. El seu look, sempre impol·lut i sovint amb camisa blau cel a conjunt amb els seus ulls, ha causat furor en una campanya tan personalista, la seva, que fins i tot el moviment (no partit) que l’ha impulsat, En Marxa!, es resumeix en les inicials del seu nom i cognom: EM.

Però la seva campanya, per als francesos que guarden el record d’aquell mític president socialista, «ha respirat molt François Mitterrand». L’escenografia dels actes de Macron respirava la grandeur presidencial que alguns han posat en dubte que tingui per raó d’edat o d’experiència. I ell, no obstant, s’ha recolzat en aquests elements. Amb força. Amb punch. Amb ambició i fam de poder, dos factors clau per al president que ha de succeir a l’Elisi l’anodí François Hollande.

El candidat socialista, Benoît Hamon, acusava massa aquest defecte, perquè era un candidat molt pla que a més en els debats televisius inicials va arribar a un pacte de no agressió amb l’esquerrà Jean-Luc Mélenchon. Decisió comunicativa per a un Hamon que es va difuminar, i que en canvi va projectar Mélenchon com l’alternativa clara i contundent (força) d’esquerres a Macron i Le Pen. A més ho va saber impulsar mediàticament amb cops d’efecte com els seus mítings simultanis en diferents ciutats, gràcies a hologrames. L’indi Narendra Modri ja va practicar la multipresència via holograma en la campanya de les eleccions generals índies de l’any 2014, i li va anar bé. Mélenchon va ser el candidat revelació de la primera volta.

I el candidat estrellat (el socialista Hamon a part, perquè ja es presumia) ha sigut François Fillon, d’Els Republicans. Si hagués passat a la segona volta, s’hauria erigit molt segurament en vencedor, però no ha pogut ser, per poc, sobretot si tenim en compte que la seva campanya ha sigut pura comunicació de crisi a partir que va esclatar un presumpte cas de tràfic d’influències i d’enxufisme, amb la seva dona i fills pel mig. Va muntar un gran míting sota la pluja i el vent (contra els elements), on va intentar capitalitzar la iniciativa judicial en clau d’atac, per victimitzar-se i projectar-se en clau de blanc dels atacs de forces fosques que no el volien al poder. Però no va quallar. Li va faltar ganxo per convèncer suficientment una part significativa de l’electorat. 

El seu lideratge, sens dubte, no era el del seu predecessor Nicolas Sarkozy, i ja ni de lluny el de l’històric Mitterrand. Ells sí que haurien sabut treure petroli de l’atac. Igual que una Marine Le Pen que s’ha erigit en una fusió (també en el seu logo i imatge de campanya) d’aquell Partit Socialista (PS) del qual ha heretat molts votants i de la dreta clàssica que en part també la votarà. Una rosa és el seu símbol, però blava. O ells o nosaltres. Merkel o França. Immigrants o autòctons. El populisme de sempre però amb la seva cara amable. I molts ho compraran.