28 maig 2020

Anar al contingut

L'ESTRATÈGIA DE PUIGDEMONT

Gol... ¿en pròpia porteria?

David Borrat

Gol... ¿en pròpia porteria?

Toni Aira

És en la divisió electoral de l'espai postconvergent on molts dipositen les esperances de cantar finalment victòria

El gran sociòleg Giovanni Sartori ens va descriure com a espècie en clau d’Homo Videns, homínids que fan la major part del temps com si veure volgués dir entendre. I no. En aquest marc, és com una fotografia d’impacte; amb bon angle i ben buscada pot vendre tota una història que no necessàriament retrata el que està passant en realitat. La instantània del fotògraf Jordi Borràs, que ell mateix va penjar en xarxes acompanyada de la paraula «GOL» i amb Carles Puigdemont de protagonista davant la multitud independentista a Perpinyà, ve a ser exactament això, en clau d’interpretació del moment polític que estem vivint.

La imatge ens mostrava Puigdemont, sol, saludant una gran concentració de seguidors independentistes que l’aplaudien, amb polítics com els presidents Artur Mas i Quim Torra, el conseller Jordi Puigneró i el vicepresident del Parlament Josep Costa a primera fila. «Gol». I alguns dels més alts protagonistes polítics de l’estampa van retuitejar aquesta foto feta tuit. L’acollida en xarxes va ser boníssima i la imatge va ser descrita ràpidament per molts com a icònica d’aquest nou «moment històric». I segurament és així. Però, el gol, ¿de qui havia sigut i contra qui?

¿Gol de l’independentisme a l’Estat? ¿D’una part de l’independentisme a una altra facció del moviment, en clau de ferms creients contra pragmàtics de l’escola de Sant Tomàs? ¿Gol d’un aclamat Puigdemont a un xiulat Oriol Junqueras? ¿Gol del puigdemontisme contra els seus escèptics del PDECat? Podria haver sigut un d’aquests, potser un altre, o fins i tot el conjunt del ventall d’opcions, ja que els partits que ara mateix es juguen en paral·lel en la política catalana són uns quants.

Aquest dilluns, que en l’entorn del vicepresident Pere Aragonès esperaven que servís per anar rebaixant «l’escuma de l’eufòria convergent del cap de setmana», el president del PDECat, David Bonvehí, ha pres rumb a Waterloo per trobar-se amb Puigdemont. D’aquest dimarts no hauria de passar, es preveu, que el líder carismàtic i el màxim responsable orgànic del partit que actualment manté l’estructura de Junts per Catalunya sàpiguen si l’invent com ha sigut fins ara té recorregut o, al contrari, data de caducitat pròxima.

Un moment dolç

Aquesta setmana pot ser decisiva. Perquè, si bé és cert que els considerats com a moderats de l’espai postconvergent asseguren que mantenen «la posició» respecte del que tenien previst plantejar a Puigdemont ja abans de l’acte de dissabte, és obvi que aquesta setmana es troben un expresident en un moment dolç i especialment esperonat pel seu entorn. Més del que és habitual, si és possible.

Però, compte. Si fruit de l’eufòria del moment, de confondre una gran manifestació amb el conjunt del votant (sobiranista), el president en l’exili acaba menyspreant la necessitat d’arribar a un acord que integri el PDECat en condicions no humiliants al seu espai polític, potser al final el gol l’haurà fet a pròpia porteria, perquè és en la divisió electoral d’aquest espai on molts dipositen les esperances de cantar finalment victòria.