La cara i la creu de seure

La notícia és breu, però he de reconèixer que el titular té un gran impacte: 'El sedentarisme mata 3.000 catalans a l'any'. Hi ha sedentarismes que a vegades són obligats en algunes feines professionals, que exigeixen treballar assegut moltes hores al dia. Potser no és correcte, en aquest cas, parlar de sedentarisme, perquè no s’està assegut durant tot el dia. A més a més, les hores obligades de passivitat més o menys absoluta poden ser compensades per l’exercici d’activitats físiques, per caminades o per exercicis diversos.

  

 Els oncòlegs, els cardiòlegs, i també l’Agència de Salut Pública de Catalunya fan saber que caminar 30 minuts diaris, tan ràpidament com es pugui, produeix uns efectes metabòlics que són molt beneficiosos.

  

 Recordo una curiosa anècdota de Camilo José Cela. Assistia a una recepció a Anglaterra en la qual tothom s’estava dret, i el novel·lista va veure un magnífic sofà i va preguntar si hi podia seure. Un col·lega anglès li va dir que sí, perquè Cela era estranger. Aleshores Cela va preguntar: «¿I com ho sabran que sóc estranger?». La resposta del britànic encara avui dia em meravella: «Sabran que és estranger perquè seu». 

  

 Ara he pensat que la disposició del tronc que tenim els humans està dissenyada perquè puguem seure. El tronc i les dues cames formen els angles adequats perquè puguem flexionar les cames i el cos en diverses posicions. Així es va inventar la cadira, qui sap si inspirant-nos en les articulacions dels micos.

    

Amb el pas dels anys se’ns redueix aquesta flexibilitat, i els dissenyadors han inventat tota mena de cadires. De cadiretes per a criatures a cadirals per als poderosos. De la cadira gestatòria del Papa a la cadira on han de seure els qui seran electrocutats.

Notícies relacionades

Eliska i la seva lluita per un somni

Mèxic, magatzem de migrants

    

Fan ben fet els qui ens avisen que el sedentarisme és perillós. Però potser també seria necessari estar atent als qui són sedentaris forçosos.