Portar consol
Hi ha escriptors la mar de contents de figurar entre els més venuts. És un desig gairebé universal, però n'hi ha que s'entrenen per ser-ho
El dia de Sant Jordi ho admet tot. És un calaix de sastre on tenen cabuda totes les agulles, tots els botons, tots els folres. I és alhora un forat negre que tot ho engoleix. Hi ha escriptors la mar de contents de figurar entre els més venuts. És un desig quasi universal, però n’hi ha que s’entrenen per ser-ho i n’hi ha que no tenen en compte el resultat i juguen per jugar, sense necessitat de guanyar el partit.
Hi ha escriptors que es queixen públicament de la falta de reconeixement i s’enfaden amb el món perquè no els té en compte. N’hi ha que es passen aquest dia a casa, treballant, perquè reivindiquen la feina constant i no pas l’exhibició. I n’hi ha que també pensen en la constant activitat, necessària i ineludible, i que, alhora, disfruten d’un dia de protagonisme al carrer. Tot s’admet. Les reverències i les rancúnies, l’homenatge imprescindible i la prescindible faramalla, la il·lusió i la decepció.
En els límits del forat negre que dèiem, en la frontera entre el no-res i la percepció d’un polsim d’energia, s’alça – com asseguren els científics – el reducte de la memòria de la matèria que va existir i que lluita per mirar de sobreviure, testimonial i feble. La literatura. Que ens porta consol, com deia Joan Ferraté, tot referint-se a la poesia de Carner. Això vol dir que ens informa sobre el món per reportar-nos-en la gràcia però també la maltempsada. L’estació novella i la solitud dels camps deserts.
