Anar al contingut

Petit observatori

HKG02 HONG KONG (CHINA) 22/06/10.- Una vista aérea del puerto de Kwai Chung, uno de los puertos más ocupados del mundo, en Hong Kong, China, el martes 22 de junio de 2010. Mientras la recesión global económica comienza a suavizar, las compañías navieras que manejan la flota de marina mercante mundial han comenzado a mostrar algunos signos de recuperación y crecimiento. Maersk Line, líder mundial en transporte de contenedores, dijo que un rebote fuerte en el comercio global ha conducido a una escasez sin precedentes de contenedores. EFE/ALEX HOFFORD

ALEX HOFFORD (EFE)

S'ha iniciat el final del 'nostre' món

Josep Maria Espinàs

Com està canviant el que fins no fa gaire en dèiem 'el nostre món'. Era una manera de viure, els nostres gustos, la nostra relació habitual amb unes determinades persones

Si no m’equivoco, he viscut anys i anys sense veure cap xinès. Cap xinès autèntic, vull dir. Perquè és cert que en altres temps es van presentar als escenaris de Barcelona alguns artistes que practicaven l’habilitat dels jocs de mans i el prodigi de la desaparició i reaparició d’objectes. ¡I fins i tot de persones!

Ara la Xina real, la política i l’econòmica, es presenta visiblement com una evolució extraordinària en l’àmbit planetari. Des de Pequín, Adrián Foncillas ens fa saber que aquest país tindrà, d’aquí a 10 anys, unes dues-centes grans ciutats de més d’un milió d’habitants. A Europa s’arriba només a les 40. 

L’arrelada tradició agrària de la Xina, una tradició mil·lenària, s’està perdent en una sola generació. A la fotografia que apareix a EL PERIÓDICO veig el bosc de gratacels que és el paisatge actual de Xangai. Foncillas posa l’exemple de Shenzen: una petita població de pagesos de 30 anys enrere és avui una aglomeració urbana de 12 milions d’habitants.

La Xina era un territori de planes i valls i deserts. Veure avui la foto aèria de Xangai impressiona, però encara em sembla més impressionant aquest anunci: en cinc anys es traslladaran cent milions d’agricultors a mitjanes o petites ciutats.

Com està canviant allò que fins no fa gaire en dèiem 'el nostre món'. El nostre món era una manera de viure, els nostres gustos, la nostra relació habitual amb determinades persones. També les nostres idees. «Nosaltres no som d’eixe món!», cantava Raimon, i tots ens enteníem. I recordo la vaguetat –encara que ens enteníem– quan diem, i encara diem: tinc un món de problemes, és un món de bojos, no vagis tan de pressa que el món no s’acaba... Ja sé que això que dic, ara, no és res de l’altre món. Però sembla que, a la llarga, de món només n’hi haurà un. Perfectament compactat.

Temes: Xangai Xina