La monogàmia, ¿benefici o sacrifici?

Una vegada més, acabo de llegir una entrevista on s’afirma que la parella i la fidelitat són un artefacte de la societat, producte d’una moral cristiana que encara domina els costums de l’ésser humà i reprimeix conductes instintives i animals que, presumiblement, el portarien a la felicitat absoluta. ¿És la monogàmia realment una forma d’agrupació artificial que priva l’ésser humà de llibertat i felicitat? O, al contrari, ¿aporta benestar i estabilitat a les persones i les ajuda a créixer i a desenvolupar-se en plenitud?

Des de la perspectiva sociològica, la parella monògama és la forma de relació estratègica que afavoreix l’homeòstasi familiar i social, a la vegada que defensa els drets dels dos sexes. Cal assenyalar que la parella monògama en l’actualitat té poca cosa a veure amb la monogàmia en el passat, ja que els matrimonis històricament es donaven per conveniència i la fidelitat era una imposició eclesiàstica. En la societat occidental contemporània partim de la base que, en general, les parelles es formen per voluntat de tots dos.

Però, ¿tendim a formar parella per herència cultural o realment ens aporta alguna cosa més profunda? Des de l’àmbit de la psicologia, la parella respon a una necessitat humana: la intimitat. Aquesta necessitat superior es dona només en l’ésser humà i es basa en la satisfacció d’altres necessitats, com la confiança, el respecte, el compromís, el sentit de pertinença, la seguretat i l’acceptació. En la parella, necessitats de suport, tendresa, atenció o dedicació poden ser sol·licitades i ateses recíprocament, cosa que no succeeix en cap altra modalitat de relació. 

Partint d’aquesta definició, un podria plantejar-se si en les anomenades relacions obertes o en la poligàmia es pot arribar a donar aquest nivell d’intimitat necessari per al benestar psicològic de l’ésser humà. La veritat és que sembla complicat, sobretot a llarg termini, ja que el que fa especial cada membre de la parella i permet la intimitat entre els seus integrants és la genuïnitat de la mateixa relació. La unicitat i l’exclusivitat de la relació amb l’altre és un factor clau en la relació de parella que facilita l’obertura emocional de cada membre.

Tant la poligàmia com les relacions obertes poden ser qüestionades des de molts angles, però seran difícilment criticables, ja que són consensuades i acceptades pels membres que la formen i, a priori, no sembla que existeixi ni coacció ni engany. Un element diferent és la infidelitat, entesa com a traïció i deslleialtat, ja que és fruit de l’engany i de la ruptura unilateral d’un acord previ que tots dos membres de la parella assumeixen.

La infidelitat no és més que una forma d’actuar sense pensar ni elaborar els conflictes. Aquests conflictes poden tenir origen en la dinàmica de la parella o, en moltes altres ocasions, provenir de conflictes no resolts de la mateixa persona. En la majoria de casos, els dos factors juguen un paper decisiu en l’actuació de la infidelitat.

Considerar la infidelitat com una cosa natural en l’ésser humà –i la fidelitat, una imposició moral– és clarament reduccionista. La lleialtat, el respecte i la confiança són necessitats essencialment humanes, per això la infidelitat causa dolor en la persona enganyada. La infidelitat seria natural si l’ésser humà no tingués la capacitat d’entendre els sentiments de l’altre i preveure les conseqüències dels seus actes en la persona estimada, però en l’ésser humà la capacitat de mentalització i l’empatia fan que la naturalesa pròpia d’altres espècies deixi de poder ser considerada com a tal.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Les infidelitats recurrents són una forma de maltractament que en molts casos s’exerceix de manera perversa. En alguns trastorns de personalitat i en persones amb trets psicopàtics apareixen sovint aquests comportaments. Una societat postmoderna i neoliberal afavoreix la seva aparició, ja que tendeix a exalçar l’individualisme, l’hedonisme i la instrumentalització de l’altre, en detriment de valors com la lleialtat, el compromís i l’ètica.

Cada vegada que llegeixo una publicació que subratlla les bondats de la infidelitat a partir d’arguments biologistes i evolutius, em venen al cap dos escenaris possibles: Un món feliç, d’Aldous Huxley, o Bonobos: el primat de la riba esquerra, de National Geographic. Sense cap mena de dubte, l’amor indiferenciat i l’evolució de l’ésser humà no poden anar units, per més que serveixi a alguns per a silenciar la culpa i justificar els seus actes, o per intentar excusar els que els van fer mal.