Anar al contingut

ESTRATÈGIA D'OPINIÓ PÚBLICA

Ciència, postveritat i populisme

AP / IVAN SEKRETAREV

Ciència, postveritat i populisme

Mariano Marzo

La comunicació política actual no es basa en arguments racionals ni fets comprovats, apel·la directament a les emocions de l'electorat

El terme post-truth o postveritat va ser elegit el 2016 com a paraula de l’any pel Diccionari d’Oxford, després de detectar que el seu ús s’havia incrementat en un 2.000% respecte al 2015, particularment amb motiu del referèndum del brexit i de l’elecció de Donald Trump. Segons la definició d’aquell diccionari, el terme postveritat «denota circumstàncies en què els fets objectius influeixen menys en la formació de l’opinió pública, que les crides a l’emoció i a les creences personals».

Més enllà dels dos esdeveniments a dalt ressenyats, només cal analitzar l’actualitat del nostre país per a adonar-nos que avui dia les estratègies polítiques de comunicació es basen, en més o menys grau, no en arguments racionals i fets comprovats, sinó en l’apel·lació directa a la component emocional de l’electorat. I és que, com suggereix Ralph Keyes, fa la impressió que hem entrat de ple en l’era postveritat (the post-truth era), cosa completament inadmissible per a la ciència, que en la seva recerca d’un millor coneixement de la realitat parteix de la premissa de la irrenunciable importància de la veritat, com a fi en si mateix i com a mitjà per avançar en la resolució de qualsevol problema. La perplexitat de bona part de l’ampli col·lectiu humà relacionat amb la ciència resulta evident: ¿com és possible que la raó i la recerca de la veritat estiguin passades de moda?, ¿com és possible que la societat confongui de manera rutinària mentides flagrants amb fets indiscutibles?, ¿com és possible que la veracitat d’una informació s’hagi convertit en una cosa tan irrellevant que permeti als polítics mentir impunement?

Potser una de les raons del preocupant adveniment de l’era postveritat consisteix en la desconnexió entre ciència i societat. I, sens dubte, part de la responsabilitat d’aquesta falta de comunicació recau en la primera. L’experiència ens ensenya que molts erudits que s’han esforçat a desmentir o precisar algunes afirmacions manifestament inexactes d’activistes, polítics o pseudocientífics, han acabat per tirar la tovallola, cansats d’un debat autènticament estèril. Col·loquialment, en àmbits acadèmics, acostumem a justificar aquesta decisió apel·lant a l’anomenada llei de Brandolini (també coneguda com a Principi d’Asimetria del Disbarat o Bullshit Asymmetry Principle), que diu que la quantitat d’energia necessària per refutar bestieses és un ordre de magnitud més gran que la necessària per generar-les. Massa sovint, abans de passar a l’acció, ens preguntem ¿val realment la pena dedicar el temps i els esforços necessaris per replicar, corregir i aclarir articles o discursos que pretenen ser científics, però que en la majoria dels casos tan sols reflecteixen creences d’índole ideològic o religiós?

I, no obstant, no podem renunciar a presentar 
batalla. Particularment en aquests moments en què la creixent onada de populisme amenaça el futur de la governança basada en fets comprovats i en què les xarxes socials, a les quals els falta qualsevol control de qualitat i veracitat, s’han convertit en la principal font d’informació i de creació d’opinió.

Tots aquells que confiem en la ciència hem de reaccionar davant els fenòmens de la postveritat i el populisme, alçant la nostra veu davant qualsevol intent d’ignorar el coneixement científic, substituint-lo per falses veritats, consignes o dogmes de fe. Hem d’esforçar-nos a transmetre a la societat la importància d’una de les missions socials de la ciència: la d’aportar la millor informació possible com a base i punt de partida de les polítiques públiques. I reafirmar-nos en les virtuts del mètode científic i del pensament crític.

Recolzant-nos en la història de la ciència i del desenvolupament humà, hem de recordar que noves observacions han portat a revisar teories que semblaven fermament establertes, de manera que la ciència, més que pretendre establir lleis immutables, busca explicacions provisionals que inexorablement seran revisades quan se’n trobi una de millor.

La ciència sap que no està treballant a trobar la veritat definitiva, sinó més aviat per reduir la incertesa. Aquesta aproximació, pragmàtica i racionalment crítica, pot ser que no sigui l’única manera d’organitzar i entendre les nostres experiències i relacions amb el món que ens envolta, però constitueix sens dubte una via més fiable que aquella que ens dicten els sentiments i les emocions o que proposen la ideologia política i la religió.