Els Ramons

En aquestes eleccions presidencials, als francesos els ha donat, no sense motiu, pel compromís onomàstic (que és el que queda del compromís històric), i per frenar Le Pen s’estan oferint candidats com Fillon, Macron, Mélenchon, Hamon, és a dir, amb diferents principis però amb un mateix final. ¿Té gaires possibilitats aquesta estratègia? Permetin-me que, en qualitat d’aficionat a la música lleugera i al rock and roll, mostri cert escepticisme: «'Las palabras que terminan en -ón, las que suelen ser para morirse de risa'», deien Manolo García i Quimi Portet quan eren Los Burros (posar-se després El Último de la Fila va ser la manera pija de dir-se igual), en aquella cançó titulada 'Mi novia se llamaba Ramón'.

CADA PAÍS, LA SEVA QUOTA

Cada país ha aportat a la cultura la seva quota de Ramons. Als Estats Units encara vivien en gran, la van pagar tota d’una vegada i van muntar un grup. A Espanya el ramonisme ha sigut una hidrografia, amb els seus corrents principals, els seus meandres, els seus afluents per l’esquerra i per la dreta, les seves crescudes... En tot moment hi ha hagut uns Ramons. En l’època de Franco no es tractava tan sols d’una qüestió d’Estat sinó de família. Ramón era un dels seus germans, i també era Ramón el seu cunyat.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Des de Ramon Llull fins a Ramoncín (passant per Ramoneda), la nostra cultura està impregnada dels Ramons. ¿Hi ha més conservadors o hi ha més progres? ¿Un altre ramonisme és possible? Això se li hauria de preguntar a l’altermundista Ignacio Ramonet. Iconogràficament, el sant que dona nom a bona part d’ells, sant Ramon Nonat, es representa amb un candau a la boca, però no com a víctima de la llibertat d’expressió sinó com a mostra dels turments que va patir a Alger. Això marca caràcter, ja que la literatura, l’art de dir, ha sigut guiada en els seus millors moments per Ramons. És a Ramón Gómez de la Serna a qui devem el terme ramonisme. D’ell se n’ha dit molt que va ser un escriptor sense gènere; no obstant, havia aconseguit alguna cosa encara més al·lucinant que escriure en el buit: transformar-se a si mateix en gènere. ¿Com uns mitjons? Sí, ja que tot escriptor practica el gènere de punt.

UN PREMI NOBEL 

Ramón María del Valle-Inclán, però això també es podria aplicar a Cervantes, era d’aquells autors que no deixaven anar la mà. En aquella època, a la qual hem anomenat l’edat de plata, la literatura estava en mans dels Ramons (Sender, Pérez de Ayala..., i prèviament Campoamor), i el cert és que al final no hi va haver més remei que donar-li el premi Nobel a un d’ells, Juan Ramón Jiménez, a manera de reconeixement. I el millor dels nostres temps és tenir un Raimon i poder agrair-l’hi.