Ja els dono les gràcies per vostès

Els han donat un premi. Ens han donat un premi. Tots hem guanyat un premi. Un premi, i més aquest, l'Ortega y Gasset, és el premi a l'únic que defineix el periodisme, a l'únic que explica viure: és el premi a la passió.

Sense passió no es pot viure. O no es pot viure de la manera que s'ha de viure el periodisme, fins i tot, sí, en l'era de l'internet, de les webs i les xarxes socials.

Pot ser que, si es fixen en la fotografia de la nostra portada d'avui, es facin a la idea que Jesús G. Albalat s'hi ha posat sense voler. És veritat, no volia. I fins i tot deuen pensar que Guillem Sànchez, que va caure a la redacció d'EL PERIÓDICO com un ocellet, que s'hi passeja sense piular, mira una cosa que no li interessa. I no cal ni dir si s'adonen de la meticulositat falsa, gairebé un posat, de Maria Jesús Ibáñez.

Oblidin la foto. Xavier González la va captar per a la portada. I ells van posar per encàrrec. El contrari del que fan cada dia. A cap dels nostres tres premiats se'ls ha de demanar res, se'ls ha d'encarregar res, ni tan sols posar-los sobre la pista de res. Aquí on els veuen, mirant tan dissimuladament, són autèntics gossos de presa. No mosseguen, flairen. No borden, pregunten. No dormen, fins que troben la peça i, llavors, viuen l'únic somni que els interessa: explicar-ho.

Aquest trio, i molta més gent que els envolta a les taules, encara es prenen el periodisme amb passió. Saben que tot és al carrer. Saben que, o surten a buscar la notícia, o viuen el periodisme que apareix a les pel·lícules de blanc i negre, de Lou Grant, o no sobreviurem.

Ni el Jesús, ni el Guillem, ni la María Jesús es creuen el que llegeixen per internet o els expliquen pel mòbil. Només es creuen el que veuen. Només escriuen el que comproven. Només es donen per satisfets si arraconen la font al pàrquing de 'Watergate' i els expliquen la veritat. Cada dia busquen una o dues ‘goles profundes’ que els posin sobre la pista bona. Sona pel·liculer, sí, però es diu passió.

Aquest premi, que ho sàpiguen, se l'han guanyat ells i l'hi han regalat al món. Al món del periodisme del qual molts han començat a dubtar fa anys. Però a ells els importa un rave. Quan el mòbil ens va arribar a les mans i, fins i tot, abans que s'inventessin les xarxes socials i Twitter, aquests rastrejadors ja marcaven territori. Ja sabien que un dia descobririen els dolents. Però els dolents de debò, els dolents que malmeten la infància i deixen empremtes gairebé inesborrables.

Els parlo de viure i treballar amb passió, que és l'única manera que tenim els periodistes de sobreviure. Estan davant de tres individus que, afortunadament per als lectors, no tenen rellotge. I que únicament fan servir el mòbil per quedar, no per informar-se. Aquí on els veuen, són tres mons que no tenen res a veure. D'aquí ve el seu èxit i el dels caps, Luis Mauri i Ramón Vendrell, que van guiar els seus passos.

Si el Jesús s'ha guanyat entrar als palaus de justícia sense passar pel detector de metalls, és perquè tothom, tothom, confia en ell. Si el Guillem té el mòbil de ‘déu’, el policia que ho sap tot, és perquè sap que mai, mai, el trairà. Si la María Jesús es qüestiona tot el que li expliquen (fins i tot, el Jesús i el Guillem) és perquè la seva passió i set de justícia està a l'alçada dels seus socis de taula, però no els permetrà mai que s'equivoquin, perquè els hi va la credibilitat, la seva i la nostra.

Notícies relacionades

El valor del periodisme

Regeneració democràtica: què com i amb qui

Els han donat un premi. Ens han donat un premi. Tots hem guanyat un premi. Gràcies a ells, el nostre petit món és un miqueeeeeta millor ara, avui. I ells, els de la foto preparada, han dissimulat la passió amb què treballen. Si haguessin tingut horari, si haguessin tingut rellotge, no haurien arribat tan lluny. Ni descobert la veritat. Ni provocat un debat que ha estremit el món.

Creguin-me, ningú treballa pel sou, cada vegada més minso. Ni tan sols perquè es faci justícia, perquè crec que, també en aquest escandalós i clamorós cas, perdrem. És la passió el que els mou. I això no està en els llibres. Ni a les universitats. Ni tan sols a Twitter.