11 d’ag 2020

Anar al contingut

ANÀLISI

Unió Europea: anem perdent

Giuseppe La Rosa

Unió Europea: anem perdent

Josep Saurí

Europa era, per sobre de tot, una idea. I entre tots l'han matat i ella sola s'està morint

Això no funciona, entre altres motius, perquè les velles institucions d’acció col·lectiva –és a dir, els poders polítics– van ser concebudes per ser independents i ja no serveixen per a un món interdependent, advertia Zygmunt Bauman: «Avui els problemes més importants superen el marc dels estats i les decisions que es prenen no poden afrontar la seva gravetat», afegia. «La tecnologia ho està transformant absolutament tot: com ens comuniquem, com comprem, com ens relacionem, com ens eduquem, com viatgem... excepte com ens governem», argumentava també setmanes enrere a aquest diari Moisés Naím. I el pitjor és la sensació que anem en sentit contrari.

Després d’haver vist l’ONU sumir-se en la irrellevància en les últimes dècades, ara és la Unió Europea (UE) la que s’enfonsa entre patètiques crides a la unitat. De la mateixa manera que les reformes estructurals amb el presumpte objectiu de salvar l’Estat del benestar s’estan carregant de forma implacable l’Estat del benestar –per no parlar del que passa a Grècia–, tot sembla indicar que la UE «indivisa i indivisible» però a «diferents ritmes i intensitats», un altre eufemisme que simplement amaga la fractura entre concepcions irreconciliables del que hauria de ser Europa, certificarà la defunció del projecte d’integració europea. 

Si es consuma, aquest fracàs serà una pèssima notícia, sobretot per als mateixos europeus, que perdrem amb això qualsevol opció de frenar la nostra decadència demogràfica, econòmica i geopolítica, i de seguir pintant alguna cosa al món de, posem-hi, la segona meitat del segle XXI.

Les illes impossibles

Però també ho serà per a la resta dels habitants del planeta, que perdran així el que, malgrat tot, podia seguir sent un referent de progrés social i en matèria de drets humans. Si és que la mesquinesa –per ser suaus i educats– amb què la Unió Europea tracta –tractem– immigrants refugiats no li havia tret ja tot el sentit.

Europa era, per sobre de tot, una idea. I entre tots l’han matat i ella sola s’està morint. L’abisme entre governants i governats ha portat aquest mals: l’explosió dels neonacionalismes i les seves solucions suposadament simples a problemes complexos. Brussel·les s’ha convertit en una espècie de monstre, sí, però cap país serà capaç de resoldre per si mateix l’escalfament global, ni les debilitats i iniquitats del sistema financer, ni tot el que comporta el fenomen migratori. Cap país podrà oferir una illa de prosperitat econòmica i social, igualtat i seguretat als seus ciutadans, per molt brexit, molt mur de Mèxic i molta tanca d’Hongria (i de Ceuta, i de Melilla) que hi hagi.

La pregunta és a qui beneficiarà aquest disbarat. I em temo que serà als de sempre, als que treuen profit de tot deteriorament i fragmentació del poder polític pel fet que afavoreix la seva supeditació a l’econòmic, als nois de Warren Buffett, el que va dir allò de: «Hi ha una guerra de classes, d’acord, però és la meva, la dels rics, la que està fent aquesta guerra, i anem guanyant». 

Temes: Unió Europea