El segrest de la televisió

El columnista que rastreja a la televisió buscant idees per als seus articles està acabat. Ho suggeria Tom Wolfe en la seva col·lecció d’assajos 'El nou periodisme' (1973). Wolfe renegava dels «patètics» columnistes nord-americans dels anys 60 i 70: «Generalment arrenquen amb el dipòsit ple (…) Després de vuit o deu setmanes comencen a quedar-se sense combustible. Fan badalls, pobres cabrits (...) Se’ls ha acabat el tema. Comencen a escriure (…) sobre qualsevol cosa que han vist a la televisió. ¡Déu beneeixi la televisió! (…) Cada vegada que vegin un columnista tractant de munyir (…) el receptor de televisió, tindran a les seves mans una ànima famolenca… Li haurien d’enviar una cistella…»

Wolfe va ser el gran popa de l’anomenat nou periodisme que va prosperar als anys 60 armat amb tècniques literàries de ficció per construir reportatges informatius. Un nou periodisme que no era tan radicalment nou ni, de vegades, tan periodisme com es pretenia: l’últim treball d’un altre dels seus paladins, Gay Talese, 'El motel del voyeur' (2016), és un relat literari vibrant... i un fiasco periodístic.

Això no és una església

A diferència de la majoria dels nous periodistes, Wolfe es va ocupar a més d’intel·lectualitzar el gènere, de dotar-lo d’una bastimentada teòrica i divulgar els seus preceptes. Però ni el nou periodisme és una església, ni la paraula de Wolfe és sagrada; no ho és. Ell potser tampoc ho pretenia en realitat: «L’únic que pretenia dir era que el Nou Periodisme no pot ser ignorat per més temps en un sentit artístic. De la resta me’n retracto... Al diable... Deixem que regni el caos...»

Després d’haver declarat la novel·la com un gènere castrat i agònic pel seu buit de realitat, Wolfe va arribar al zenit de la seva carrera… ¡com a novel·lista! I com a novel·lista va voler certificar més tard la fi de la premsa. No cal argumentar més: només s’han de revisitar les columnes televisives dels famolencs Eduardo Haro Tecglen i Enric González a 'El País', o seguir diàriament la del no menys famèlic Ferran Monegal en aquest diari.

Aquella caixa tonta

Avui, molt més que cinc dècades enrere, la televisió és el mitjà conformador per excel·lència de l’opinió pública, no solament la caixa tonta. Avui, i sobretot aquí, escriure sobre la televisió és escriure sobre política, sobre perversió de la democràcia i, també, sobre corrupció. No és una martingala de columnistes estèrils.

Quan a les televisions (i a les ràdios) públiques se’ls impedeix prestar un servei assenyat a la societat. Quan els governs les segresten i les converteixen en òrgans d’'agit-prop' polític al servei d’una fracció de la comunitat. Quan la lluita pel control de TV-3 causa friccions en la coalició governamental i el comissari polític nomenat fa un any és fulminat i substituït per un altre encara més fèrriament partidista. Quan tot això passa a la televisió pública catalana, resulta vergonyant escoltar els seus governants omplir-se la boca amb l’exquisida qualitat democràtica pròpia en contraposició amb l’abominable dictadura colonial aliena.

Agent sectari

Abans he escrit corrupció, sí. Com es pot definir l’acte d’agafar una emissora finançada amb recursos públics, impedir-li exercir un servei informatiu independent, rigorós, honest i plural, i convertir-la en agent d’adoctrinament sectari. ¿Això no és desviar diners d’un servei públic per fer propaganda partidària?

Per descomptat, TV-3 no és l’única emissora on els informatius són ostatges del Govern de torn.  En semblant situació es troba TVE. I recordaran l’extint Canal Nou valencià. La llista és més llarga. Però ¿des de quan la vilesa aliena excusa la infàmia pròpia?

La doctrina única i verdadera

No els vull enganyar. Tots els mitjans de comunicació pateixen pressions externes. Governs, partits, institucions, corporacions empresarials… tothom vol que les històries s’escriguin o s’expliquin a la seva conveniència i interès. I aquestes pressions són més poderoses i difícils de capejar com més feble és la situació financera del mitjà. Segurament, no sempre resulta possible resistir i mantenir incòlume la posició. Aquesta dialèctica és inherent al periodisme. Al final, el lector pot jutjar la qualitat, el rigor i la independència del producte, així com la confiança que li mereix. I mantenir-l’hi o retirar-l’hi.

Notícies relacionades

'Vostè jutja' Vicent Sanchis

¿Per què es protegeix els fumadors?

Però el segrest polític de les televisions públiques és una cosa ben diferent. Aquí no hi ha dialèctica pressió-resistència. No es pot capejar el temporal assegurant portes i finestres perquè el cicló bat enfurit a l’interior. El partit governant usurpa la direcció professional de l’emissora i impedeix un periodisme net. L’antagonista del servei públic és qui el dirigeix. I dicta i ordena la Doctrina Única i Verdadera.

Fosa en negre.