Deu anys de la llei d'igualtat
L'hi agraeixo a les feministes
No penso treure-li el nom a un moviment al qual tinc tant per agrair
La meva mare no va estudiar una carrera perquè el seu pare no va firmar un consentiment, i no va treballar fora de casa perquè el meu pare no el va firmar. Per llei, no va poder abandonar la casa paterna fins que es va casar. Fins al 1963 el Codi Penal contemplava el dret del marit a matar la dona adúltera. També recollia el deure d’obediència de la dona cap al marit. La meva mare no podia disposar, per llei, dels seus béns, acceptar herències, comparèixer en judici, contractar, ser tutor de ningú, triar el domicili conjugal, ni tan sols mantenir la seva pròpia nacionalitat, que va perdre al casar-se amb el meu pare. Del meu pare eren l’administració dels béns de guanys, i la dels béns mobles, valors i comptes que havien sigut de la meva mare fins que es va casar. I nosaltres, també érem del meu pare. La meva mare no tenia accés a anticonceptius, va tenir set fills. Si la meva mare s’hagués separat, no hagués tingut dret a veure’ns. Per llei, el meu pare ens hauria pogut donar en adopció sense el seu consentiment.
Ara jo disfruto de drets que la meva mare no somiava. Però me’n falten altres. Cobro el 20% menys que un home que fes la mateixa feina. Em podrien preguntar en una entrevista de treball si tinc previst quedar-me embarassada i podrien acomiadar-me si ho fes. He d’escoltar la presidenta del Cercle d’Empresaris (dona, per a més inri) dir que el millor és no contractar dones en edat fèrtil. I he d’ocupar-me jo soleta de les tasques domèstiques perquè no he trobat cap home que accedeixi a compartir-les amb mi, més enllà de cuinar i treure les escombraries.
Ahir la llei d’igualtat va complir 10 anys. Gran text legal que corre el risc de quedar-se en declaració d’intencions. Però jo tinc drets que la meva mare no va tenir, i crec que la meva filla tindrà drets que jo no tinc. Per això soc feminista. I quan em diuen això que no en digui feminisme, sinó igualisme, els dic que no només la RAE no accepta aquesta paraula, sinó que no penso prendre-li el nom a un moviment al qual tant he d’agrair.
