Dues mirades
Fòssil i relíquia
El buit entre Maragall, Montilla i Mas respecte a Pujol, la mínima distància que discrimina i acusa, en el primer acte d'homenatge als 40 anys del seu retorn le hauria agradat molt a Tarradellas
És molt interessant sentir com Pere Portabella explica els detalls del retorn de Josep Tarradellas a Barcelona, ara fa 40 anys. En parla en termes cinematogràfics. Diu «guió», «seqüència» i «plató» per referir-se als instants que van anar des de l’aterratge de l’avió a l’Aeroport del Prat fins a la famosa escena – sí, és clar, escena – del balcó del Palau de la Generalitat. Portabella també explica que, fins poc abans, tothom contemplava Tarradellas com «un fòssil» i que era necessari plantejar-se aquell acte com una pel·lícula perquè es requeria d’una producció estel·lar – i pautada – per donar la sensació d’esdeveniment històric. Tarradellas era, ell tot sol, i com a conseqüència de l’acte humil i discret de Josep Irla, que va morir «vell, malalt i pobre», una institució. I així actuava. Fins i tot l’alçada del president era un factor escenogràfic. Tot contribuïa a l’èxit de l’empresa. I el protocol era fonamental.
Hi he pensat veient la foto del primer acte d’homenatge a Tarradellas. Hi ha Maragall, Montilla i Mas. Hi ha un espai de separació. Després, Pujol. Aquest buit, la mínima distància que discrimina i acusa, hauria plagut molt a Tarradellas. Pujol encara és allà, encara galleja, però el menyspreu és ostensible. Detalls com aquest no fan les revolucions però ajuden a fer visible la manera com s’entreteixeix la història. Enllacen el retorn del «fòssil» amb la pervivència política (encara) de la relíquia vivent.
