La vivenda a Barcelona, cada vegada més cara

Plou sobre mullat: els preus de la vivenda en propietat estan experimentant un continuat i inquietant augment a Barcelona, un procés alcista que reprodueix el que fins a data recent  havien protagonitzat només els pisos de lloguer. Únicament els que siguin molt optimistes –o molt cínics– podran argüir que aquest encariment només és el reflex de la millora de l’economia i que les lleis del mercat són així: a més pressió de la demanda (els compradors de pisos), més avantatges per a l’oferta (els propietaris i les immobiliàries). El pitjor de la crisi ha passat, segons tots els indicis, però la realitat de l’economia quotidiana dista molt de ser la d’abans de l’esclat de la crisi el 2007-2008 (i probablement no ho serà en els pròxims anys): el salari mitjà ha baixat, la feina és més precària i els joves que es volen emancipar tenen molt difícil l’accés a un sostre propi.

Notícies relacionades

Els pisos en venda a menys de 200.000 euros s'extingeixen a la majoria de districtes de Barcelona

El preu mitjà del lloguer a Barcelona se situa en 801 euros, després de pujar un 9% el 2016

Però Barcelona està de moda, un fenomen que tampoc sembla –ni és desitjable– que hagi de declinar, i a més el sòl disponible per a noves vivendes és escàs. L’encreuament d’aquestes dues coordenades alimenta la compra d’immobles com a inversió, en molts casos per part d’estrangers, i condueix a una espiral de preus que, segons mostrejos fiables, fa que avui el 80% dels pisos en venda costin com a mínim 200.000 euros. Per sota d’aquest preu només abunden a Nou Barris, Sant Andreu i Horta-Guinardó.

L’ajuntament que presideix Ada Colau ha pres algunes iniciatives per pal·liar aquests perversos efectes de l’atractiu de Barcelona, però la seva capacitat legal i econòmica és limitada. El problema requereix una actuació coordinada amb altres administracions, perquè no sembli una mofa el que estableix la Constitució: que tots els espanyols tenen dret a una vivenda digna i que els poders públics ho han d’assegurar «regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació». Barcelona, a l’avantguarda en molts moments de la seva història, encara és a temps de ser un referent de com l’èxit no desnaturalitza una ciutat fins al punt de girar-se en contra dels seus habitants i expulsar-los en un procés de gentrificació a gran escala. Ningú pot desitjar una Barcelona que acabi com Venècia, paradigma de ciutat amb molt glamur i molts visitants però cada vegada amb menys ànima.