11 jul 2020

Anar al contingut

al contraatac

GRA176. BARCELONA, 28/01/2017.- El presidente de la Generalitat, Carles Puigdemont, durante su intervención ante el consell nacional del PDeCat, poco después de que la CUP anunciara que darán apoyo a los Presupuestos de la Generalitat de 2017, aunque con la condición de que se celebre el referéndum en septiembre. EFE/Alberto Estévez

EFE / ALBERTO ESTÉVEZ (EFE)

El país de la llei al calaix

Xavier Sardà

Només els líders de dos partits tenen la clau màgica i és tan important que s'ha canviat el reglament del Parlament per poder aprovar-la sobtadament

Soc un ciutadà que viu en un país en què el Govern té una llei guardada en un calaix. Només uns pocs saben en què consisteix aquesta llei. Són els elegits. Es veu que són molt patriotes i tenen una llei en un calaix per una qüestió –asseguren– d’astúcia. ¿Qui deu tenir la clau del calaix? És com un conte màgic. ¿On deu ser el calaix? ¿Quantes claus hi deu haver? ¿Com les han repartit? ¿Saben els que tenen una clau si algú més en té? Hi ha moltes històries de claus, La casa de les claus, Les claus esquives, Les claus bessones... Però fins ara mai s’havia creat la situació de la llei sota clau. Estem davant una narració sense precedents. 

El més enigmàtic és saber per què amaguen la llei i fins quan. En la màgica història del nostre país són molts els que no poden conèixer el gran secret: el Rei, el president del Govern espanyol, el Parlament espanyol, el Partit Popular, el PSOE, Ciutadans, Podem, la meitat del Parlament de Catalunya, el PSC, el Partit Popular català, Ciutadans, En Comú Podem, la majoria dels ciutadans de Catalunya, els jutges, el Barça, les associacions d’empresaris, l’abat de Montserrat (¿la Moreneta deu saber el contingut de la llei per la via esotèrica?)... 

Tampoc poden saber res de la llei els rellotgers, els aviadors, els cirurgians i els tapissers... La llei sota clau només és coneguda pels seus redactors, que vetllen dia i nit per preservar un secret digne d’una de les narracions de Borges: pot ser que en realitat no existeixi la llei escrita i només la tingui entre els seus oceànics records Funes el memorioso.

El conte infantil

Diuen que la tal llei és inimpugnable, convertidora, ampliable i radial. Diuen que la llei és tan important, que s’ha canviat el reglament del Parlament del meu país per poder aprovar-la sobtadament. Únicament els líders de dos partits tenen la clau màgica. Això sí, un dels redactors diu que la transició que es deriva de la llei no serà «necessàriament pacífica i ordenada».

En el conte infantil 'La clau mestra' es diu que «cada persona és com una casa i dins de cada casa hi ha moltes habitacions. A vegades tanquem amb clau les portes de les habitacions per no deixar sortir el que hi ha dins, perquè no volem que els altres vegin el que hi ha a l’interior, o simplement perquè volem protegir valuosos tresors amagats (...). Passa que, a vegades, quan volem obrir les habitacions per ventilar-les, no trobem la clau adequada». Aquest país amaga una llei que, pel que sembla, és un tresor... Ens haurem d’esperar. 

Tant esforç perquè els escèptics de sempre no valorin el màgic resultat. Pot ser que Mas-Colell torni a dir: «Però, ¿això què és? ¡Això és una barbaritat!».