Anar al contingut

Corrupció.cat

Del 'cas Millet' al 'cas Convergència'

Roger Palà

La confessió de l'exgestor del Palau és un torpede en la línia de flotació del Partit Demòcrata en plena operació tornada de Mas

Amb la confessió judicial de Fèlix Millet i Jordi Montull el cas Palau de la Música entra ara en una nova dimensió. Ja no el podem explicar com l’actuació aïllada de dos pomes podrides del cistell. La certificació que Millet i Montull no solament van saquejar el Palau, sinó que haurien actuat com a arregladors per facilitar els pagaments irregulars de Ferrovial a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), converteix el cas Millet en el cas Convergència.

A l’espera del que digui Jordi Montull, Millet ha optat per una voladura controlada, apuntant directament Daniel Osàcar, extresorer de CDC, però exculpant la cúpula política convergent. ¿És possible que ni primer Jordi Pujol ni després Artur Mas tinguessin indicis de l’actuació il·lícita dels seus tresorers? CDC va ingressar més de sis milions d’euros en presumptes comissions irregulars durant els anys de la gestió de Fèlix Millet al Palau. ¿És possible que al partit ningú s’adonés de res del que estava passant? 

Les conseqüències polítiques del cas Convergència són encara avui imprevisibles. Podríem trobar-nos davant la situació que tres generacions diferents de tresorers de CDC –primer el difunt Carles Torrent i Daniel Osàcar, implicats en el cas Palau, i després Andreu Viloca, involucrat en el cas 3%– haguessin pres part d’una trama de captació irregular de fons que hauria servit per finançar l’activitat del partit que durant més anys ha governat la Generalitat. Si les revelacions del cas del 3% fossin certes, voldria dir-se que quan el cas Palau va sortir a la llum, l’any 2009, les suposades activitats irregulars de CDC per obtenir fons il·lícits no solament no van cessar, sinó que van arribar a perfeccionar-se. 

La confessió de Millet és una bomba en la línia de flotació del nou Partit Demòcrata de Catalunya en plena operació tornada d’Artur Mas. El veto de la CUP a Mas va ser difícil de pair per a CDC i per a l’avui expresident, però al mateix temps va obrir una finestra d’oportunitat: la de refundar el partit a través de nous lideratges que no estiguessin tacats per l’era Pujol. Però Mas és un animal ferit que no ha superat aquell pas al costat forçat per l’esquerra independentista. Sent que encara té un paper per jugar a la Catalunya del procés –o del postprocés–. 

Conflicte al partit

Les aspiracions de Mas, no obstant, suposen un fort conflicte al si del nou Partit Demòcrata. El llegat del president sempre tindrà una doble cara. Ell és qui va posar les urnes el 9-N i s’enfronta per aquest motiu a una possible inhabilitació. Però, al mateix temps, és també el president de la Convergència d’Osàcar i Viloca. La Convergència que el president Maragall va definir l’any 2005 amb aquella profètica sentència: «Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%». És menys coneguda la frase que va precedir aquella històrica afirmació: «Hem tocat el moll de l’os». Efectivament.