Amb una mica de sucre, per favor

Confessaré el meu pecat: m’agrada el dolç. Potser algun dietista s’esgarrifarà si llegeix la meva confessió: cada dia menjo dolç. Més encara, ja fa anys que em dedico a consumir aquesta droga i fins ara no m’ha fet cap mala jugada. Això sí, practico aquest vici sense fer-ne l’apostolat. Perquè estic al corrent del que diuen els que hi entenen: el consum excessiu de sucre introdueix desequilibris en el metabolisme, augmenta la necessitat del complex vitamínic B, afavoreix les càries i possibilita l’obesitat i la diabetis. No ho discutiré pas, la bioquímica em mereix un gran respecte. EL que passa és que la bioquímica a vegades està una mica distreta i no practica el que diuen els seus principis. I, si se’m permet una petita broma –per compensar l’advertiment científic–, recordaré que Sucre és el nom d’un estat de Veneçuela, la capital de Bolívia i un departament de Colòmbia. (Avís als experts: ja sé que aquests sucres no tenen res a veure amb la substància dolça).

Reconec que a vegades no soc gaire dolç en el tracte amb algunes persones, fins i tot en començar a respondre en una entrevista periodística. És possible que en alguna ocasió aparegui un indici de la meva juvenil timidesa. Em costa ensucrar la gent... sobre tot a qui estimo o admiro. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Juan Carlos Ortega ha escrit en aquests diari aquestes esplèndides frases sobre l’antisucrisme: «Vaig sentir l’impuls de desfer-me de la sucrera, per si la policia organitzava una batuda pel barri». I afegeix: «Acabarà passant: el sucre blanc es vendrà al mercat negre –quin contrast de colors– on ara podem trobar metralletes».

Soc sucròfil, què hi farem. Voldria creure que aquest risc que amenaça la salut té, com a compensació, un amor per la dolçor que pot acompanyar-nos en la vida. Una vida que té, inevitablement, uns moments amargs. De tant en tant li demano: «Sí, una mica de sucre, per favor».