Patir és senyal de vida

He de dir, d’entrada, que totes les creences religioses em mereixen un gran respecte. Sigui quina sigui l’etimologia, és un fet que l’ésser humà tendeix a «relligar-se» amb idees o creences i a incorporar a la seva vida un «llegat» espiritual o ètic. Però el respecte em sembla perfectament compatible amb la desconcertant, per a mi, diversitat de religions.

Vaig ser educat en una fe cristiana –més precisament: catòlica– en l’adolescència. Però vaig perdre la fe i espero haver conservat les dues altres virtuts teologals: l’esperança, simplement en el transcurs de la vida en aquest món, i la caritat, entesa com a respecte als altres. No coincideixo, doncs, respectuosament, amb les paraules de Jorge Fernández Díaz que recull Olga Pereda per a aquest diari, basades en una entrevista del polític a El Colibrí.

«A vegades li pregunto a Déu per què m’ha col·locat aquí», diu Fernández Díaz. Fer una pregunta a Déu em sembla un fet extraordinari, i encara més perquè no es pot esperar una resposta explícita per part de Déu. Ens podem preguntar, nosaltres mateixos, per què fem això i no fem allò, però esperar que Déu aclareixi milions i milions d’éssers humans, per què ha de tocar fer a cada un d’ells una vida i no una altra...

LES VIRTUTS CARDINALS

Notícies relacionades

El ministre Fernández Díaz, protagonista d'una pel·lícula

L’art de perdre

«Però el Senyor em va dir que fins aquí havíem arribat...». Jorge Fernández ha trobat en Déu un punt de referència, una plataforma de seguretat, després d’una vida accidentada, diu. El meu respecte, sincerament. Però penso que la política s’exerceix en un territori sovint espinós, que fa difícil la pràctica de les virtuts cardinals, que són aquestes: prudència, justícia, fortalesa i temprança.

Sovint apareix la passió partidista, o qualsevol altra mena de passió. Perquè existeix una passió luxuriosa però també una passió ascètica. Potser sí que, etimològicament, una passió és un patiment. Justificat o no, el patiment és un senyal de vida.