L'inquietant quadro que s'acosta al Camp Nou

Faltaven uns minuts perquè comencés el partit al Parc dels Prínceps i per la megafonia va començar a sonar a tot volum Smells like teen spirit, el gran himne de Nirvana. Era un avís, per si feia falta, que no seria una nit de balades, que dins de l’estadi s’estava gestant una revolta i que un cap podia acabar rodant.

És possible que la debacle final passés simplement pel que va dir Iniesta: «Ens han superat jugant a futbol». Així va ser, de cap a peus, encara que hi va haver més coses. Als jugadors els disgusta parlar d’actitud perquè això comporta posar en entredit el seu esforç i el seu compromís. Però el ritme és un especte massa important per no fixar-s’hi després d’una nit així. A més, hi ha dades que serveixen. Segons l’estadística de la Champions, els futbolistes del PSG van córrer vuit quilòmetres més que els del Barça, fet que significa que gairebé van comptar amb un home més, o s’hi van acostar bastant: la mitjana del que recorre un jugador en un partit ronda els 10 quilòmetres. Però córrer per córrer no és la panacea, així que a això s’hi hauria d’afegir una disposició, tàctica i anímica, que en lloc d’exalçar les virtuts el que va fer va ser sublimar els defectes. A Messi el vam veure quedar-se aturat quan Rabiot li va prendre la pilota que va acabar sent el 2-0. Messi va fer un molt mal partit, com gairebé tots, però a aquestes altures reclamar-li que s’encrespi i voli a recuperar el que es perd és ingenu i fins tot injust. Si algú té dret a guardar forces és ell. El verdaderament dolent és que un equip arribi tard a totes les jugades i no faci seu ni un rebot. Alguna cosa falla en la col·locació i, un altre cop, en el ritme. El PSG va sortir a jugar com Nirvana, enèrgic, amb nervi, i el Barça es va semblar més a Elton John, assegut al seu piano, poc àgil.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Luis Enrique no va ser capaç de facilitar la vida dels seus futbolistes i, com si ja estigués insinuant que li queda poc a la casa, va rematar la seva mala nit amb la crispació davant Jordi Grau. Mai ha entès que a l’entrenador del Barça se li ha de passar comptes i preguntar-li coses no gaires còmodes quan li acaben de fer un 4-0. Un altre aspecte que contribueix a pintar l’inquietant quadro que s’acosta (el futur del tècnic, la renovació d’un Messi que veu com se li escapa una altra Pilota d’Or, la inacció de la directiva) és la mirada a la banqueta, on els reforços no serveixen per esvalotar un partit que cau en picat ni, és clar, per garantir un relleu en condicions. S’haurà de  tornar a gastar, perquè del planter ja en parlarem un altre dia.

Moltes d’aquestes coses es van ajuntar a París. El PSG va enlluernar amb el seu joc dinàmic, desplegat per diversos nois molt joves, com Marquinhos (22 anys), Kimpembe (21), Rabiot (21), Verratti (24) o Draxler (23). Al seu davant, el Barça va semblar una joguina gastada que tard o d’hora ens obligarà a conjugar els verbs en passat. Els nois d’Emery van sortir amb el Teen spirit de Nirvana a les venes, l’«atac a l’apatia» que s’atribueix a la cançó,  i van aconseguir el seu objectiu: apoderar-se del cap del rei.