La nit que tots érem Jordi Grau
Ara ja saben com se senten els seus rivals. Ara ja han viscut, en la seva pròpia pell, el que és ser humiliats per una màquina futbolística. Ara ja han experimentat què significa perdre per 4-0, com se sent un quan, en 90 minuts, perd el somni de tot un any. Ara ja saben el que és apagar el llum de la seva tauleta de nit, sentint-se l’home més ridícul del món. El Barça, o el que se’n va veure a l’estadi del Parc dels Prínceps, on els reis van fer plorar els nens culers, ja sap el que és ser molt inferior a l’adversari, ja sap què és sentir-se impotent. Perquè, fins ara, no havien jugat bé, però havien competit. Ahir, ni això.
El Barça, i ho sap, està eliminat de la Champions. No és aquest, no, un equip que sàpiga agafar-se a 'la confraria de la taula de salvació', no és un equip que sàpiga remuntar en el minut 93, no és un equip capaç de convertir els últims 90 minuts en una olla a pressió, en un 'atac i gol' imparable, no és aquest un equip acostumat a parir grans proeses.
És cert, es pot pensar: si ells van guanyar 4-0, podem guanyar nosaltres 4-0 al Camp Nou. Però ¿de quin Barça estem parlant? ¿D’un Barça que només hem vist en alguns minuts, en determinats quarts d’hora d’inspiració? ¿Parlem d’aquest Barça? Potser, però és que aquest Barça, el 'Barça total', màgic, l’enyorat 'dream team', ja fa molts mesos que no existeix, que no el veiem, que no va a la cita amb el seu futbol preciosista, eficaç, ofensiu.
Notícies relacionadesEra, sí, per què no recordar-ho ara, encara que sigui oportunista, una derrota que s’ha estat mastegant des de fa mesos. Luis Enrique ens deia que els arbres no ens permetien veure el bosc, la possibilitat (i la certesa, fins ahir a la nit, és clar) que el seu equip podia aconseguir el triplet. Però tots, tots, vèiem llanguir el Barça, a poc a poc, partit a partit, victòria a victòria (i empats, i derrotes), sentíem que l’equip, el joc, la il·lusió, la màgia s’anava fonent pas a pas, mentre des del quadro tècnic blaugrana s’anaven posant pegats verbals sense, potser, prendre les decisions correctes.
El pitjor resultat, la més vergonyosa de les derrotes, arriba la nit, al lloc, davant del rival que tothom considerava ¡ara sí! el punt d’inflexió de la temporada. I, com a única explicació, la de Luis Enrique: «Això és futbol. Han sigut millors. I punt. El responsable soc jo, no busqueu cosetes». I va tallar Jordi Grau, el periodista de TV-3, que estava preguntant-li el que es preguntaven els culers, amb una plantada impròpia de l’entrenador del Barça. Amb psicòleg inclòs. La seva plantada va sonar a comiat. Ho deixa. Segur que ho deixa.
