Ser o no ser (segon)
El cas Xavi, entre molts d’altres, és la demostració que ningú està al comandament en el FC Barcelona. Tot el que està passant des que el tècnic de Terrassa va presentar la dimissió en diferit és un despropòsit.
Des del primer dia, Joan Laporta no volia que Xavi es fes càrrec de l’equip i, pressionat per les circumstàncies, el mite i el seu amic Alejandro Echevarría, va claudicar. Després, amb el pas dels mesos, se n’ha anat penedint, però com que el Laporta 2.0 no és, ni de molt, ni de llarg, el primer Laporta, incomprensiblement es va doblegar davant la llegenda i va acceptar aquell nyap de dimissió.
La incapacitat del club per trobar substitut o tenir un pla b (¿es pot saber a què es dedica Deco?), el desconcert en els estaments de la institució, l’escassíssima o nul·la planificació, la falta de professionalitat i la impossibilitat d’acudir al mercat amb diners o possibilitats de fitxar un altre tècnic i, per descomptat, la desconfiança que existeix en Rafa Márquez, va fer que Laporta escenifiqués, emoció, plor i copet al pit inclòs, una conferència de premsa esperpèntica.
¿Quina pressa tenia el Barça, quina pressa tenia Laporta, per ratificar un entrenador que estava tocat i entregat? ¿No havíem quedat (ells mateixos van inventar aquesta excusa, a mesura que perdien els títols) que les notes es donaven a final de curs? Per no insistir en tota la parafernàlia, típica d’èpoques turbulentes, José Luis Núñez i/o Joan Gaspart, amb peregrinació i manifestació al portal de l’àtic del president.
El paraigua del president ha saltat pels aires abans de la gran tempesta que pot arribar si el Barça no acaba segon, cosa que, vist això (i vista l’eficàcia, moral i determinació del Girona), és perfectament possible, molt real.
Dic que la confirmació precipitada de Xavi és un error de la directiva, que va dir que no el volien i es va quedar. És un desastre a escala presidencial, perquè el seu pressentiment era descartar el tècnic, però el va empènyer el cunyadíssim. És un despropòsit a escala esportiva, perquè ja s’han perdut els quatre títols. És un desconcert a escala estratègica perquè no hi havia pressa a reforçar el míster. I és un ridícul a escala comunicativa, perquè l’escenificació era com si hagués tornat Leo Messi.
És molt difícil pensar que si Xavi no remunta fins a la segona posició pugui seguir al càrrec, per més que ell va insistir, després del 4-2 a Girona, que "no hi haurà debat" sobre la seva continuïtat. El tècnic no tornarà a obrir el tema. ¡Faltaria més! Ara li toca a la directiva, bé, la directiva ja va dir que no el volia. Li toca, doncs, al president.
Notícies relacionadesSi el Barça de Xavi no acaba segon, al marge de perdre els vuit milions per participar i guanyar la Supercopa d’Espanya, haurà completat una de les pitjors temporades de la història, just entrant l’any del seu 125 aniversari. En aquest escenari que, repeteixo, no és tan, tan, difícil d’imaginar, és possible que Laporta i Echevarría puguin continuar menystenint la directiva, però l’ambient es farà irrespirable, tot i que el soci continuï anestesiat.
Hi ha qui defensa que Laporta comença a culpar més la plantilla que el tècnic. Fals. Els crits d’indignació a la rebotiga de la llotja de Montilivi (això sí, gravats per càmeres de TV) anaven dirigits a tot el vestidor, a aquesta família tan unida de la qual sempre parla Xavi. I hi ha qui pensa que Laporta es reprimirà a l’hora d’acomiadar Xavi perquè ara sí que li hauria de pagar, a ell i al seu abundant staff, les fitxes de la temporada vinent.
