"¡Àrbitre, xiula el final, 'collons', xiula ja!"
zentauroepp37203813 barcelona 07 02 2017 deportes los jugado170207230852
Jo sé que tots vostès han vist els partits del Barça de totes les maneres possibles. Jo, per qüestions de feina (d’una feina molt especial, d’una feina per a amics), ahir a la nit el vaig haver de veure a Igualada. Més concretament a l’Ateneu Igualadí, i els juro que feia temps, molt de temps, que no m’ho passava tan bé. I patia tant. Perquè s’ha de veure com van patir els homes, grans, sí, bastant grans, que eren a la cafeteria, amb una improvisada pantalla gegant a la paret i els avis cridant «¡àrbitre, xiula ja el final, collons, xiula ja!».
Va ser increïble. Abans de començar el partit, les senyores, poc jovenetes però vestides de festa (o gairebé), van pujar les escales de l’Ateneu parsimoniosament. Anaven al cine. ¡I quin cine! ¡Quines butaques! Últim crit, última moda. Feien 'La la land', la pel·lícula de moda. Els homes es van quedar a baix, a la cafeteria. I s’ho van passar pipa, però van patir com poques vegades. No solament pel mal partit del Barça, sinó també per la muntanya russa en què es va convertir el partit, el duel, el xoc.
És cert, els crits van ser moderats, però els cops a les taules van ser constants. S’aixecaven contínuament com si volguessin anar al lavabo, però eren nervis. En el descans, és clar, tots van sortir fora. Menys el més avi, que els va cridar «¡apa, apa, aneu a fumar, viciosos!» I, ja en la represa, quan van anunciar que Manolo Lama havia fitxat per Gol, van sonar els primers xiulets, que es van convertir en protestes increïbles quan va sortir al camp Lucas Hernández. «¡Aquest és el que pega a la seva dona!», va cridar un, i un altre li va replicar, molt, molt, molt correctament, «¡bé, ella tampoc és cap santa!»
La veritat és que es notava una gran complicitat entre les dues dotzenes d’espectadors del bar de l’Ateneu. I, sí, van veure gol en la diana de Griezmann (molt honrats, els meus col·legues), no van veure penal de Piqué, van saltar sobre Filipe Luís quan li va fer falta a Messi i van començar a cantar «¡Barça, Barça, Barça!» quan van veure el triomf, perdó, la classificació, al minut 95, és clar, abans, no. Abans silenci i, sobretot, «¡àrbitre, xiula ja, collons!»
La veritat és que cap dels meus avis va veure el partit i l’eliminatòria superada en els 95 minuts de joc. Encara més, els meus companys de bar, de cafeteria, de grada, reconeixen fiar-se poc d’aquest Barça. De fet, més d’un va assegurar, amb la boca petita, que cada cop s’assembla més al Reial Madrid i que ¡tant de bo! tinguem la sort dels blancs.
'La la land' es va acabar abans que el partidàs. I elles, engalanades, precioses totes, van treure el cap, obrint la porta del bar de l’Ateneu Igualadí. Cap ¡per Déu! es va atrevir a entrar-hi. Els van veure excitats i se’n van anar cap a casa. Desitjant, és clar, que no hi hagués pròrroga. Però pels pèls, sí, pels pèls.
