El 3% dels banquers i altres comissions

En el món nou de Donald Trump, que es mou de sobresalt en sobresalt al ritme dels 140 caràcters de Twitter de l’ocupant de la Casa Blanca, els bancs espanyols ja han rendit comptes. A Espanya, els cincs grans –Santander, BBVA, Caixabank, Sabadell i Bankia–, exclòs el Popular que aquest any no compta, han guanyat 3.378 milions d’euros. La xifra pot semblar enorme, però representa bastant menys de l’1% dels actius que controlen. És a dir, la rendibilitat del negoci no arriba a l’1%. No és gran cosa.

Bancs i banquers estan estigmatitzats –paguen justos per pecadors– a Espanya després dels episodis –discutibles– de desnonaments immobiliaris, preferents i clàusules terra. No són bons temps per a la banca i encara menys per presumir d’uns resultats que tampoc són per tirar coets, perquè el negoci cada vegada rendeix menys. L’anomenat «marge d’interessos» –el negoci típic bancari– dels grans que presideixen Ana Botín, Francisco González, Jordi Gual i José Ignacio Goirigolzarri, va tornar a caure el 2016. De manera que només el Sabadell, de Josep Oliu, el va aconseguir millorar una mica.

Els bancs han tornat a salvar els mobles gràcies, entre altres coses, a les comissions, que els van aportar en conjunt 7.218 milions d’euros, més de doble dels beneficis finals, un fet molt il·lustratiu. I el futur immediat, almenys fins que apugin els tipus d’interès, no sembla que hagi de canviar, cosa que significa que el negoci bancari a Espanya s’apuntala sobre les comissions.

Notícies relacionades

Finançament, ni tan poc, ni tant

Aplicar la llei amb tot el rigor

Les comissions bancàries són legals, evidentment, però encara que amb freqüència són opaques, no tenen res a veure amb les tan airejades –reals o no– del 3% de determinats partits polítics. Vicente Iglesias, conseller delegat d’Ibercaja, diu que «almenys el 80% dels clients de les clàusules terra sabien el que contractaven». És probable que tingui raó, encara que gairebé ningú li faci cas. Per contra, la immensa majoria dels clients bancaris ignoren les comissions que paguen, per exemple, pels seus fons d’inversió i de pensions, que acumulen 230.000 milions gestionats per aquests mateixos cinc grans bancs.

Les comissions i tots els detalls figuren en una documentació tan extensa i prolixa que és impossible llegir, per exemple, en menys d’una tarda. A més a més, els clients no paguen les comissions directament, els fons les dedueixen del seu valor, acció que les amaga, com també està emmascarat l’espinós assumpte dels custodis globals. Algun dia emergirà. La mitjana d’aquestes comissions no arriba al 3% i no va directament al compte de resultats, però pot arribar-hi, sobretot si se n’hi afegeixen altres per despeses o similar, també detallades als fullets. A més a més, n’hi ha altres de més visibles, com les de manteniment de compes, cobrament de xecs i un llarg etcètera. Ningú enganya ningú, per descomptat, i a més només inverteix qui vol i pot, però ara el negoci bancari a Espanya és sobretot un negoci de comissions, legal, legítim i necessari, però un negoci de comissions. Del 3% o del que sigui. Les coses clares.