Anar al contingut

ELS REPTES DE L'EDUCACIÓ

Els deures que no ens agrada fer

EFE / CHEMA MOYA

Els deures que no ens agrada fer

Francisco Longo

El sistema educatiu té serioses fallades però preferim centrar-nos en el que és perifèric mentre que el que és decisiu queda oblidat o posposat

¿Com som, parlant des d’un punt de vista col·lectiu? ¿Com ens veuria un extraterrestre transportat a la societat espanyola d’aquest temps, observant els assumptes que destaquen en els mitjans i les xarxes socials com a objecte de preocupació o controvèrsia? Pensava en això durant un debat recent sobre els deures escolars, del qual el nostre imaginari visitant hauria pogut deduir, crec jo, algunes conclusions sucoses.
  

 Per començar, segurament li hauria produït una certa perplexitat la nostra propensió a anar-nos-en del que és essencial al que és perifèric. Parlem una mica del primer: el nostre país té el rècord europeu en abandonament precoç de l’educació postobligatòria, cosa que fa normal que apareguem al lloc 23 entre 24 països analitzats per l’OCDE pel que fa a la xifra de població adulta que presenta nivells alts de qualificació.

Com diria Ronald Heifetz, de Harvard, ens enlluernen els lideratges que ens eviten la feina

Són unes pèssimes dades, fallades importants del nostre sistema educatiu. No obstant, preferim que el nostre debat públic flueixi altisonant pels meandres de les classes de religió, l’antagonisme entre escola pública i concertada o les identitats lingüístiques, mentre que allò que és decisiu, allò amb què ens juguem el futur, queda oblidat o posposat. I ara, la història dels deures per abundar en aquesta ancestral afició nostra a prendre el rave per les fulles.
  

 I no ens hi posem pas per poc. La CEAPA instava ni més ni menys que a una vaga de famílies contra els deures. No els tremolava el pols a l’hora de desautoritzar davant els seus fills els mestres que els hi havien prescrit. Un senyal de com alguns pares –bastants, sembla– conceben el seu rol educatiu i el de l’escola. Els espanyols, deduiria potser l’observador extraterrestre, estan per evitar sigui com sigui als seus fills una càrrega d’esforç que els incomodi, especialment si són ells mateixos –els pares– els que han de gestionar-la.
    

Han externalitzat a l’escola el paper de 'poli dolent', a condició que els seus nivells d’exigència no creïn frustracions en els alumnes. I encara menys si aquest risc es trasllada a l’àmbit familiar que ha de ser preservat com a espai amable, lúdic i protector. No sembla preocupar-los que tot plegat pugui crear en els estudiants carències d’aprenentatge.
    

El resultat és previsible. Com en la pel·lícula de Josh Sugarman, els seus 'trophy kids' (literalment, nens trofeu) patiran potser dolorosos ajustos d’expectatives quan hagin d’afrontar entorns laborals i socials difícils, però s’hi hauran presentat, això sí, amb l’autoestima ben alta.
    

¿És lògic que aquest assumpte arribi –com ha passat– al Parlament? Es podria pensar que són qüestions que s’haurien de resoldre més aviat en les famílies, les reunions de pares, els comitès pedagògics o els consells escolars, on la peculiaritat de cada situació es podria analitzar i es podria gestionar els acords entre els directament afectats. Però no. El nostre alienígena n'haurà de prendre nota: els espanyols preferim que siguin els nostres representants polítics –per a això hi són– els que es facin càrrec d’assumptes com aquest i ens els masteguin, com estova la mare pelicà l’aliment de la seva cria per fer-l’hi digerible.
    

És còmode que la política processi la qüestió i ens la torni, convenientment simplificada, un cop esborrats els matisos i les zones d’ombra, reduïda preferentment a una disjuntiva binària, televisada i amplificada per mitjans i xarxes, directament als nostres sofàs. Com diria Ronald Heifetz, de Harvard, ens enlluernen els lideratges que ens eviten la feina.
    

I, és clar, els nostres polítics estan encantats. Els permet fer allò per al que se senten més ben dotats: transformar el que és complex en simple (ara, aquesta clas-
se d’alquímia s’anomena «construir un relat») i canalitzar les solu-
cions a través del BOE. No es canvia la societat per decret, observava Crozier.

A aquestes altures, tots sabem que els problemes que es poden resoldre a cop de regulacions són més aviat escassos, i el dels deures escolars (suposant que ho sigui) no n’és un. Limitar per llei el temps que s’hi ha de dedicar –que és del que s’ha estat parlant– no és sinó crear una de tantes obligacions sense sanció, el compliment de la qual ningú estarà en condicions d’assegurar ni controlar. Un brindis al sol, sí, però que bé que s’adapta a aquest repartiment de rols en què uns fan com que arreglen les coses i altres, alliberats de la responsabilitat d’afrontar el problema, fem com que ens ho creiem.