tu i jo som tres
Motos & Pantoja: només són negocis
Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal. /
Jean-Baptiste Lamarck, gran naturalista francès, advertia a principis del segle XIX: «La necessitat crea la funció i la funció crea l'òrgan». Els apòstols del darwinisme han enfosquit una mica aquesta teoria, però a la televisió sempre acostuma a complir-se. La fabulosa visita d'Isabel Pantoja a Pablo Motos (El hormiguero. A-3 TV) és fruit d'una necessitat mútua: la tonadillera necessitava girar full, li calia urgentment que el públic oblidés els seus dos anys de condemna a presidi i presentar el seu nou disc; i el televisiu necessitava rendir un nou servei a la seva cadena per ajudar a tancar el mes de gener per sobre de la seva rival Tele 5. Els ha sortit una funció finíssima. Enrere queda aquell sarcàstic rapque li va dedicar Motos a la Pantoja el 2013, quan va ser condemnada a dos anys de presó per blanqueig de diners. Cantaven a El hormiguero amb vitriòlic accent: «'Qué cara más dura, qué cara más dura / Pagará las multas con las bolsas de basura'». ¡Ah! Ara tot ha sigut diferent. La necessitat d'avui ha transformat aquella funció chirigota de l'ahir. Ara tot eren delicats i afectuosos petonets als llavis que es feien tots dos la mar d'entendrits. Ni a mi, ni al meu canari flauta Papitu ens ha sorprès aquest bombolleig, amb fervorosa i amantíssima trucada del seu fill inclosa.
A les grades de públic aquesta vegada hi havia una parròquia diferent de l'habitual del programa. Aquesta vegada van omplir l'aforament amb les devotes senyores del club de fans d'Isabel. L'emoció les esverava com a autèntiques cheerleaders. Ja ha transcendit que el programa, per exigències de l'artista, es va gravar tres o quatre hores abans d'emetre's. S'havien d'evitar els imprevistos del directe. A vegades surten cosetes de les quals una pot penedir-se.
La vetllada va ser molt dolça. Li havien preparat una platea de músics que la van acompanyar en un tema, més un bis, del seu disc Hasta que se apague el sol. I mentre ella cantava, les xarxes bullien reprotxant-li a Motos que fes de la trobada un bany d'espuma esquitxada d'autisme. Que no preguntés ni un sol cop per la condemna, pel diner blanquejat, per Julián Muñoz, per com es veu la vida rere els barrots carceraris. ¡Ah! A vegades les xarxes són d'una ingenuïtat superlativa. Motos li deia altres cosetes. «¡Un país culte ha de cuidar els seus artistes!», i altres meravelles. Cinc milions d'espectadors van seguir aquesta confluència de necessitats mútues. Èxit absolut. «Només són negocis», com deia el Padrí.
