Finançament: Un joc de guanyadors i de perdedors

Amb tres anys de retard però amb la recuperació econòmica en marxa, el Govern es disposa ja a abordar la revisió del sistema de finançament autonòmic del 2009. El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, parla de «reinvenció» per donar cabuda als que aspiren a un canvi radical en el model que el socialista José Luis Rodríguez Zapatero va dissenyar colze a colze amb el Govern tripartit de José Montilla.

    Fins a finals dels 80, les autonomies es finançaven gairebé en la seva totalitat mitjançant transferències de caràcter finalista (per a l’Insalud, per a la gratuïtat de l’ensenyament…), un model que va anar desapareixent a la primera meitat dels 90. A partir de 1997, va començar la participació de les comunitats autònomes en la recaptació d’impostos estatals (15% de l’IRPF). La reforma del 2001 va ampliar la capacitat normativa a l’IRPF i va estendre al 33% el tram autonòmic de la seva tarifa. A més es va implantar la participació autonòmica en la recaptació de l’IVA (35%) i els impostos especials (40%). El sistema del 2009 va ampliar aquests percentatges (IRPF, 50%; IVA, 50%; impostos especials, 58%).

    Les dues comunitats de règim foral (País Basc i Navarra) es regeixen pel seu propi model de quota  (recapten i transfereixen a l’Estat les quantitats necessàries per finançar serveis estatals, com defensa o representació exterior), que els proporciona nivells de finançament per habitant que dupliquen la mitjana.

Les posicions relatives

No hi ha un criteri acceptat per totes les comunitats per mesurar les seves posicions relatives, si bé, el que més s’hi acosta és el de l’anomenat finançament per habitant ajustat a competències homogènies. Així, donat un índex mitjà 100, les comunitats amb més finançament serien el País Basc (202,3) i Navarra (161,3), seguides de Cantàbria (124,3), la Rioja (118,4) i Extremadura (110,4). El fanalet vermell correspon a València (93) i Múrcia (94,6).

    Catalunya (98,8) se situaria en 12è lloc (10a entre les de règim comú), molt a prop de la mitjana de 100, tot i ser la segona comunitat (darrere de Madrid) pel que fa a aportació d’ingressos fiscals. Aquesta reordenació (la segona comunitat en recaptació passa al 12è lloc en ingressos) és el que es coneix com a ruptura del principi d’ordinalitat, i per corregir-ho s’apel·la a la necessitat de «posar límits a la solidaritat» en la revisió del sistema. En situació semblant es troba Madrid, que salta del primer lloc al 13è en finançament per habitant ajustat.

    Les balances fiscals posen en relació el que un territori aporta a l’Estat i el que en rep, no només en termes de finançament autonòmic, sinó també en forma d’inversió i despesa. Només hi ha quatre comunitats que aporten més del que reben (com Madrid, Catalunya, Balears i València), segons els resultats de l’últim Sistema de Comptes Públics Territorialitzats, publicat per Hisenda a l’agost.

Notícies relacionades

Fons europeus: Divergència malgrat la UE

Educació: Alfabetització passada, PISA present

    El gran problema que plantegen les balances fiscals és la falta d’acord en la seva metodologia. El model d’Hisenda es basa en cost-benefici, que posa en relació el que tributen els habitants d’una comunitat enfront de la valoració dels béns i serveis que reben de l’Estat. Segons això, per exemple, Madrid va tenir una balança negativa de 17.591 milions el 2013 i Catalunya, de 8.800 milions. Davanat d’això, la Generalitat elabora les seves balances sota la metodologia del flux monetari (diferència entre els diners que entren i que surten en una regió), que donen com a resultat un dèficit de 14.623 milions el 2012. La Generalitat també fa un càlcul sota el mètode cost-benefici, si bé els resultats són diferents dels d’Hisenda a l’oferir un saldo negatiu de 10.030 milions el 2012.

    La majoria d’experts coincideixen en la necessitat de simplificar el sistema, reduir el nivell de desigualtat entre territoris en termes de finançament per habitant, dotar les autonomies de més control sobre els ingressos i revisar el repartiment vertical dels ingressos (entre Estat, autonomies i corporacions locals).