Estrip

Meryl Streep, al rebre el premi Cecil B. DeMille, ens ha ofert un discurs que ha tingut molt de ressò i que és una variant intel·ligent dels discursos combatius dels actors quan es converteixen en portaveus ideològics. És curiosa, aquesta deriva de l’intèrpret, la necessitat que tenen d’esdevenir no només referents estètics sinó fars morals. En totes les gales –en la majoria, si més no– l’espai destinat a la crítica ja forma part del guió, perquè tots esperem que l’actor o l’actriu es defineixi i critiqui i posi contra les cordes, si més no metafòriques, el poder establert, mentre brama contra la injustícia. 

Però Meryl Streep ha triomfat a les xarxes perquè, més enllà del paper que pertoca a qui rep el premi i s’expressa políticament, ha sabut enfocar la crítica a Donald Trump des d’una perspectiva ètica i no estrictament partidista. La força del discurs de Streep és que ha comparat l’actuació de l’actor (falsa, per definició, però honesta) amb l’actuació del futur president (autèntica i, doncs, temible, perquè «era la vida real»). L’actriu guardonada ens ha parlat de la pulsió histriònica del Trump que escarneix i humilia i que transmet l’instint del poderós al teixit social, al cos de la societat que perd múscul moral perquè acaba creient que tot és permès. La reflexió de Streep no parla de política sinó de dignitat i és aquí on es converteix en andanada, en estrip que malmet el vestit de la lluentor buida.