Un 'brexit' poc 'british'

El referèndum britànic per sortir de la UE va ser confús, jurídicament poc clar, amb sensació d'improvisació i mogut per una vaga creença que "això és el que vol el poble"

2
Es llegeix en minuts

Els britànics són gent seriosa. Negocien bé. Compleixen els terminis. Poc amics de les generalitats. Són rigorosos, cuiden els detalls i sobretot compleixen la llei i només fan lleis si s’han de complir. Són poc donats al populisme i als moviments populars abruptes, vaja que en general hi predomina la moderació i la flegma. Òbviament el que dic és una generalització i segur que hi deu haver excepcions. Per això em crida molt l’atenció la forma com s’està conduint el procés del brexit; em sembla una conducció molt poc british. M’explico.

Es convoca un referèndum sobre el qual no se saben les conseqüències de les dues alternatives plantejades. No hi ha ni un paper que ho expliqui. Únicament Europa sí o no. Sembla poc concret. Amb aquesta sola pregunta i sense conèixer les conseqüències de totes dues alternatives, ¿què es pot votar?

Es convoca un referèndum, però no se sap si és vinculant o no. Llegeixo que sembla que no és vinculant. En aquest cas el referèndum serviria només per veure com respira la població. De manera que el referèndum no és vinculant, però el Govern (i sembla que el Parlament) actuen com si ho fos i posen en marxa el procés de sortida de la UE. No sembla que sigui un procés legal rigorós.

El Govern (la primera ministra May) diu que té un mandat del poble i que la seva obligació és portar-lo a terme. Però el brexit no era al programa electoral del partit conservador, que és en definitiva el compromís que el Govern té amb els seus electors. Per tant, ¿has de portar a terme un mandat amb el qual no t’havies compromès? A més del fet que el referèndum és un mandat. ¿O és més aviat un desig? Si realment vols executar el mandat del poble, hauries de plantejar noves eleccions i dir clarament al teu programa electoral que sortiràs de la UE.

D’acord, assumim que el Govern britànic es posa mans a l’obra per executar el brexit. El més normal seria començar negociacions com més aviat millor amb la UE per veure quines seran les conseqüències (positives o negatives) del brexit. Doncs resulta que no. Al setembre el Govern diu que fins al març del 2017 res de res. Es perd gairebé mig any. Això potser sí que és britànic… la flegma.

La UE també en té part de culpa. M’explico. Si t’assabentes que la teva dona vol divorciar-se, el normal és parlar amb ella com més aviat millor i veure si el matrimoni es pot salvar. No esperes a rebre la notificació del jutjat comunicant-te que la teva dona es vol divorciar. Doncs això precisament és el que fa la UE.

Notícies relacionades

Seguim. El termini per a la negociació són dos anys. Assumim que el març del 2019 s’arriba a un acord (tant si és positiu com negatiu per al Regne Unit). ¿Què fem amb l’acord? ¿Se sotmet a referèndum? Doncs no se sap. 

L’íter jurídic (camí processal) no està gens clar, cosa estranya en el modus operandi britànic. Sembla assenyat que l’acord, que tant pot afectar la vida dels britànics (ja sigui per bé com per mal), s’hauria de sotmetre a referèndum, una vegada conegudes les conseqüències del que s’hi vota. ¿I si el suposat referèndum surt que no volem sortir de la UE? ¿Què fem? Doncs no és clar. En fi, que tot és confús, jurídicament poc clar, amb sensació d’improvisació i mogut per una vaga creença que «això és el que vol el poble». Per tot plegat em sembla un procés poc british