2
Es llegeix en minuts
CYP01 NICOSIA (CHIPRE) 1/7/2012.- La bandera de la Unión Europea es izada por el ministro de Exteriores de Chipre, Erato Kozakou Marcoullis (d) y el alcalde de Nicosia Georkatzis Constantine (i), durante una ceremonia para conmemorar que Chipre asume la presidencia semestral de la Unión Europea (UE), en Nicosia, Chipre, hoy, domingo 01 de julio de 2012. EFE/KATIA CHRISTODOULOU

CYP01 NICOSIA (CHIPRE) 1/7/2012.- La bandera de la Unión Europea es izada por el ministro de Exteriores de Chipre, Erato Kozakou Marcoullis (d) y el alcalde de Nicosia Georkatzis Constantine (i), durante una ceremonia para conmemorar que Chipre asume la presidencia semestral de la Unión Europea (UE), en Nicosia, Chipre, hoy, domingo 01 de julio de 2012. EFE/KATIA CHRISTODOULOU / KATIA CHRISTODOULOU (EFE)

Una de les víctimes clares de la crisi econòmica ha sigut el sentiment pro europeu dels ciutadans. El 2007, els partidaris de la UE arribaven al 53% davant el 14% de contraris (la resta es declaraven neutrals). El 2013, els favorables eren només el 30% i els contraris un 29% (Baròmetre de la Comissió Europea). Des d’aleshores, i malgrat la recuperació econòmica, les coses han millorat poc: a favor 35%, en contra, 25%.

Tots percebem l’auge dels nacionalismes a la UE (França, Holanda, Regne Unit, Àustria) i també ara als Estats Units. El nacionalisme comporta un desdeny o allunyament a tot el que suposa unió, que ara és menyspreada amb l’adjectiu global. Abans aquesta paraula tenia un significat positiu i ara és percebuda com a molt negativa. Els canvis ideològics comencen pel fet de canviar el sentit de les paraules.

Crec que aquest allunyament de la UE es produeix per la falta de resposta ràpida, potent i eficaç davant la tremenda crisi econòmica de 2008-2013. Des de mitjans dels 80, havíem viscut una època d’expansió econòmica, creació de riquesa, millora dels serveis socials, infraestructures... com no havia passat mai abans. I tot sota el paraigua de la UE. A més a més, el ciutadà experimentava la sensació que es movia per Europa com per casa seva, que tenia moltes coses en comú amb la resta d’europeus; les barreres entre el ciutadà francès i l’alemany, l’espanyol i el francès anaven desapareixent; en definitiva, ens sentíem una mica més a casa quan anàvem per Europa, i menys estrangers (estranys). És sabut que les crisis econòmiques fan els pobles més egoistes; a falta d’ajuda exterior cadascú va al seu rotllo intentant refer-se com pot, i els altres, que es busquin la vida. Crec que això és el que ha passat.

Notícies relacionades

Un segon factor que, crec, ha contribuït i molt a la pèrdua de sentiment europeu, és que la UE no ha fomentat aquest sentiment. I em refereixo a sentiment. Per fomentar la unitat és necessari fomentar sentiments comuns. No es pot fer país, unir les persones, només sobre la base d’acords econòmics, moneda comuna, etc. Cal crear sentiment. I els sentiments es creen amb signes, amb himnes, amb celebracions comunes. Els sentiments s’inculquen a l’escola i a la família. Un nen no neix espanyol, francès o alemany, l’eduques com a tal. Doncs una miqueta de sentiment europeu a l’escola aniria bé, si volem crear una unió europea de debò.

Portar a terme això no és difícil. Només cal veure el que fan als EUA. Juguen la Super Bowl i el primer és l’himne i la bandera. ¿No es podria fer el mateix a la final de la Champions, començar amb l’himne i la bandera europeus? ¿No hauríem de tenir una festa comuna? Tenim festes municipals, autonòmiques, estatals... ¿Com és que no tenim una festa europea? Si no en tenim cap, és que no ens interessa gaire el tema. I aquí pot estar el quid del problema. Si realment es fomenta l’esperit europeu, molts estrats de l’administració actual perdrien la seva utilitat i molts dels que manen veurien perillar els seus llocs.