¿On són els professionals del dret?

El silenci dels professionals de la justícia és eixordador. Magistrats, jutges, advocats, fiscals, procuradors, notaris, secretaris judicials i juristes són les víctimes més immediates de l’estratègia del Govern espanyol de portar els càrrecs electes catalans als tribunals, però en cap moment no han dit ni piu en defensa pròpia.

    

Cada vegada que s’utilitza la justícia per dirimir una discrepància política, es posa en entredit la independència de la institució judicial. Cada vegada que un representant escollit democràticament a les urnes ha d’anar a declarar a un tribunal, es deshonra la feina dels membres de la carrera judicial i afecta la credibilitat del conjunt de la professió. Cada vegada que es força la interpretació de la llei per fer política contra Catalunya, s’esquerda una mica més la confiança de la ciutadania. A més de ser ineficaç, l’estratègia de Mariano Rajoy de llançar els tribunals contra Catalunya fa un mal terrible a la justícia.

  

  Els jutjats de primera instància i instrucció són plens de persones amb autèntica vocació que han estudiat molt –i han treballat encara més– per arribar on són, i que cada dia lluiten per exercir dignament la professió amb pocs recursos i contrarellotge, homes i dones que s’hi deixen la pell, perquè la justícia sigui justa. Per això sobta encara més aquest silenci clamorós dels professionals, no només a Catalunya, sinó arreu de l’Estat. Un silenci amb només un parell d’excepcions: la dels 33 jutges sobiranistes que van signar un manifest a favor del dret a decidir ara fa dos anys (i que 'La Razón' va estigmatitzar en portada amb les fotos dels seus DNI) i la del col·lectiu de juristes Drets, que des de dins de la professió denuncien els abusos del Govern espanyol. A banda d’aquests casos puntuals, individuals i gairebé heroics, es troba a faltar una resposta del col·legi professional, del conjunt del col·lectiu, del gremi. 

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

    

Per grotesc que sembli, de moment l’únic que ha trencat el silenci és el mateix president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, que es va atrevir fa dues setmanes a protestar contra «la judicialització del conflicte» entre Catalunya i Espanya i a dir que la dinàmica que fa servir l’Executiu de Rajoy d’utilitzar el TC d’àrbitre de les discrepàncies polítiques entre els dos governs «no és positiva». També és cert que l’atac de sinceritat de Pérez de los Cobos –que va ser militant del PP entre el 2008 i el 2011– no és fortuït; en la renovació del TC que s’ha de fer abans de finals d’any ell serà rellevat tal com marca la llei. Segueix així l’estela de García Margallo i Pedro Sánchez, i s’uneix al club dels que parlen quan ja són a punt de plegar, dels que diuen la veritat quan ja no tenen res a perdre, dels que s’expressen en un grau de lucidesa inversament proporcional a la seva proximitat amb el poder. Però almenys parlen. Perquè és cert que el silenci protegeix, però alhora també converteix en còmplice.