Una pilota llunàtica
Bob Dylan s’ha passat la vida escrivint cançons sense pensar mai en el Nobel. No s’havia imaginat mai que un dia rebria la trucada anunciant-li el premi. Podia haver-lo enxampat a la Lluna, però era en una carretera. Va necessitar uns minuts per assimilar-ho encara que és gairebé segur que avui encara no deu haver superat la «profunda impressió» que li causa veure el seu nom al costat de «gegants de la literatura» com Kipling, Shaw, Mann, Pearl Buck, Camus, Hemingway als quals va citar en el discurs que va fer llegir en la seva absència davant l’acadèmia.
Un petit comitè de savis va elegir el cantautor abans que una infinitat d’escriptors, en una decisió tan qüestionable com qualsevol i que el món es va posar a debatre quan es va saber. És més fàcil atrevir-se amb Dylan que, per exemple, amb Svetlana Aleksiévitx, la guanyadora de l’anterior edició. Les lletres de les seves cançons no són ara millors perquè saltin de la partitura a un llibre i el seu nom figuri en aquesta alineació imponent. Segur que Dylan sap el lloc que li correspon en aquesta plantilla. Ni hi són tots els que hi podrien ser ni tots els que hi són hi haurien de ser. O sí. Aquesta és la qüestió. Que res és indiscutible. Ni tan sols els Nobel.
Així que no té gaire sentit posar-se transcendent davant la Pilota d’Or, un premi del qual es parla molt més del que es mereix (els periodistes, més que ningú) i que cadascú utilitza a la seva conveniència. France Football ha aconseguit el seu propòsit, encantada com tants mitjans, de fer soroll encara que sigui a compte del prestigi. L’aliança amb la FIFA, que li donava un aire més seriós només ha durat sis edicions (Messi n’ha guanyat quatre) per qüestió d’interessos i quotes de protagonisme no resoltes. Però ni tan sols els vots teòricament més qualificats dels seleccionadors i capitans que ara es concentraran en el premi The Best (9 de gener) estan lliures de sospita, condicionats per la diplomàcia de no ferir susceptibilitats, i esquitxats per misterioses desaparicions i cacicades com la de Blatter (2014) d’ampliar el termini perquè puntués el hat trick que Cristiano li va fer a Suècia en la repesca del Mundial. Prou per guanyar.
Pretendre fer comparacions entre Messi i Cristiano a partir de la seva col·lecció de Pilotes d’Or és tan ridícul com alguns dels arguments que s’utilitzen per justificar segons quins vots o el constant canvi de criteri. El que ha valgut per coronar el madridista no va valer per fer-ho amb Iniesta davant Messi. Si Leo la va guanyar llavors per ser el millor, per sobre del pes del gol que va donar el Mundial, l’hauria de retenir gairebé a perpetuïtat.
Així que seria bo relativitzar les coses i no caure en segons quines trampes. Un premi en el qual Iniesta no té cap vot, igual que Ramos, i que al seu dia va premiar jugadors tan intranscendents per a la història com Cannavaro i Owen, no és un exemple de rigor.
«Tenia les mateixes possibilitats de guanyar el Nobel que de ser a la Lluna», va confessar Dylan. Si algú creu que la diferència entre Messi i Cristiano és una Pilota d’Or ell mateix. Però, en el fons, fins i tot els que aposten pel portuguès, en molts casos interessadament i amb la samarreta posada, saben que és més fàcil que Cristiano es faci un selfie a la Lluna que la història del futbol el recordi com ho farà amb Messi.
