El Lliure

El Teatre Lliure fa anys, 40, i, amb ell, amb les persones que el van fer possible, ­nosaltres també ho celebrem. Per dues raons. Perquè, efectivament, la seva irrupció a Gràcia va significar una alenada de mo­dernitat indescriptible, un acostament al teatre que es feia a Europa, una reivindicació de la feina pa­cient, artesanal, ben feta, en uns moments on era evident la manca d'una «programació cultural normalitzada», tal com deia el manifest de creació del Lliure. En aquell text, llarg i programàtic, exhaustiu i renovador, s'afirmava que «s'ha de produir una harmonia entre l'espectacle i el públic per tal de crear l'acte col·lectiu que és el fet teatral». I és just això el que ha aconseguit el Lliure en aquests quaranta anys. Amb tots els entrebancs, totes les lluites per mantenir aquell esperit del 76, amb totes les renovacions, debats amb l'Administració, èxits i fracassos, el que va néixer al carrer del Montseny perviu com un exemple singular de combat per una cultura oberta, adscrita a la contemporaneïtat, i -sí, per descomptat- lliure.

L'altra raó per a la celebració és que l'aventura d'en Fabià, de la Carlota, de l'Anna, de tots aquells que hi eren des dels inicis, dels que s'hi van afegir després, ha creat un imaginari col·lectiu que és l'escenari de moltes generacions d'espectadors, de ciutadans. L'escenari on hem vist i escoltat, on hem viscut i après. On hem renovat, amb fervor, l'harmonia.