Petit observatori
Pacífiques barbes contra barbaritats
M'ha fet impressió la doble pàgina d'EL PERIÓDICO en què apareixen dotze figures conegudes, totes amb barba. Són fotografies dels anys setanta. Polítics com Javier Solana, Carod Rovira, Narcís Serra, Montilla... Cantants com Moustaki o Mick Jagger. Figures públiques com Xirinacs, Puyal, Gutiérrez Díaz, Bigas Luna...
Albert Garrido és l'autor d'un reportatge que evoca aquells temps, el temps del Che Guevara i de Paul McCartney. Com el lector sap, no fa gaire que ha mort Fidel Castro. Envellit però amb la barba encara posada.
El periodista explica molt bé que al règim franquista no li agradaven les barbes, coincidint amb el nazisme. Un nazi barbut hauria estat una provocació mereixedora d'una anàlisi psiquiàtrica. M'imagino que els religiosos caputxins d'Alemanya es van amagar perquè les seves llargues barbes no eren compatibles amb la puresa germànica.
L'ús de la barba sempre ha anat unit a un cert senyal d'independència. Em refereixo als temps relativament moderns, perquè en la tradició conventual deixar-se la barba s'ha matingut en determinats ordes religiosos.
El que no s'ha perdut és que el llenguatge utilitzi barba en moltes ocasions. Jo encara he sentit, quan era jove, que en algun sopar d'amics algú deia, a l'hora de passar comptes: «Seran catorze per barba». Una expressió que era un inconscient homenatge al passat.
Notícies relacionades¿I quants anys deu fer que ningú ha sentit que es digui d'algú que ha guanyat molts diners i que s'ha fet «la barba d'or»? I si em deixen jugar amb les paraules -els lectors fidels ja ho saben- diré que les barbaritats no tenen res a veure amb les barbes. En altres temps hi havia a Barcelona una famosa Penya dels barbuts, formada per pacífics ciutadans, devots de la cultura.
I si ens amenaça alguna violència, en dies difícils demanarem ajut a santa Bàrbara, patrona contra les tempestats.
