Unes barbes, un crit

¡Ah, la barba, aquelles barbes! Cada vegada que es discuteix el tret característic per distingir-se dels joves d'avui, recordo aquelles barbes d'ahir, aquella senya d'identitat o declaració de principis, aquella proclama política. Els barbuts de Sierra Maestra van tenir molt a veure en això: aquelles barbes sovint descurades de Fidel, del Che, de Camilo Cienfuegos van fer escola, gairebé van convertir en una necessitat peremptòria l'aparició del pèl a la cara: sense el pèl, semblaria que no era possible protestar, encara que fos en silenci.

Acostar-se a la imatge dels barbuts cubans, unit a uns cabells ostentosament llargs, fins a les espatlles per anar bé, i optar per la trenca blau marí amb caputxa era allunyar-se de l'estètica dominant, d'aquells afectats joves de 'Los chicos del preu' (Pedro Lazaga, 1967, per a més senyes), tan irritantment correctes, amb jaqueta i corbata.

Sorties de casa amb la barba desafiadora, els cabells crescuts i la trenca cordada amb uns a manera de tacs de fusta o ullals de llop estepari, i circulaves amb l'uniforme complet per a la fonda preocupació de la família –“¡Què li ha agafat a aquest noi!”, amb entonació final de sospir planyívol– i mostres de complicitat de la colla. O del partit o dels companys de viatge que tant recorrien a Régis Debré com a Marta Harnecker ('Los conceptos elementales del materialismo histórico', Siglo XXI, 1969), un totxo que s'havia de llegir per estar pel que s'havia d'estar llavors, els temps del general de l'espasa.

EL FRANQUISME, DE CABELLS CURTS

Que s'entengui bé: al règim no li agradaven les barbes. El franquisme era de rasurat diari, de patilles curtes i cabells també curts. Res resultava més reconfortant que distingir-se d'aquells paios, encara que el preu fos, en segons quins moments, ser un ciutadà sota sospita, pilosa almenys. Recordo un dia de 1970, hivern crec, a prop de la llavors plaça de Calvo Sotelo: uns 'grisos' paraven els transeünts que rondàvem els 20, només els barbuts i melenuts, i ens allotjaven a l'espai o passadís existent entre dos edificis. Allà ens van tenir una estona, drets i sense el DNI, fins que la superioritat, la que fos, va donar per acabada l'operació, i ens van deixar marxar sense ni tan sols dir-nos bona tarda, gairebé de nit a aquella hora.

Teníem al dormitori un pòster del Che, el més difós, el de la boina i la barba copiosa, aquella barba que va ser solemne a partir d'una altra fotografia per a un somni revolucionari: la del cadàver exposat en un safareig de Vallegrande, allà a la llunyana Bolívia. Molts anys després, a La Higuera, on va ser assassinat el Che, una velleta de pergamí recordava el dia que va arribar al poble custodiat pels soldats que el van capturar: “Don Ernesto era guapo i estava prim. ¡Però aquella barba…!”. Vaig entendre que li disgustava que l'heroi no s'afaités; impossible fer-ho, encara que hagués volgut, en l'espessor de la selva indomable.

Notícies relacionades

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

L’Índia obre avui les urnes amb la victòria de Modi per descomptada

Quan s'analitza en aquest temps nostre el significat del vel de les dones musulmanes vénen al record aquelles barbes, aquells cabells, aquells aixovars oblidats en què podia llegir-se el que segueix: no sóc com ells (la tropa dictatorial d'aquí, el neocolonialisme d'allà; els Estats Units de la guerra del Vietnam), vull una altra cosa, penso altres coses. Aquelles barbes, aquells cabells van ser una moda, però també un programa, un crit.

*Per ordre d'aparició, Bigas Luna, director de cine, Gutiérrez Díaz, dirigent del PSUC, Francisco Candel, escriptor, Lluís Maria Xirinacs, senador, George Moustaki, cantautor, Narcís Serra, alcalde de Barcelona, Alfons Carles Comin, diputat, Josep Maria Puyal, periodista, Eduardo Mendoza, escriptor, Mick Jagger, cantant, José Montilla, diputat socialista i posterior president de la Generalitat, Carod-Rovira, professor i diputat, i Pablo Castellano, polític socialista.